Avui, la Paraula del Senyor ens ajuda a discernir que per damunt dels costums humans estan els Manaments de Déu. De fet, amb el pas del temps, és fàcil que distorsionem els consells evangèlics i, adonant-nos-en o no, substituïm els Manaments o bé els ofeguem amb una exagerada meticulositat: «Quan tornen de la plaça no mengen si no es purifiquen, i hi ha moltes altres coses semblants que han rebut per a observar-les: purificació de copes i gerres i vaixella d’aram, i dels llits [on reclinar-se per menjar]...» (Mc 7,4). És per això que la gent senzilla, amb seny popular, no van fer cas als doctors de la Llei i als fariseus, que sobreposaven especulacions humanes a la Paraula de Déu. Jesús aplica la denuncia profètica d'Isaïes contra els religiosament hipòcrites («Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: ‘Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor és lluny de mi’»: Mc 7,6).

Joan Pau II, en demanar perdó en nom de l'Església per tot allò negatiu que els seus fills havien fet al llarg de la història, ho manifestà en el sentit que «ens havíem separat de l'Evangeli».

«No hi ha res fora de l’home que entri en ell, que pugui contaminar-lo; sinó que les coses que surten de l’home, aquestes són les que contaminen l’home!» (Mc 7,15), ens diu Jesús. Només el que surt del cor de l'home, des de la interioritat conscient de la persona humana, ens pot fer dolents. Aquesta malícia és la que fa mal a tota la Humanitat i a un mateix. La religiositat no consisteix precisament a rentar-se les mans (recordem Pilat que lliura Jesucrist a la mort!), sinó mantenir pur el cor.

Dit d'una manera positiva, és el que santa Teresa de l'Infant Jesús ens diu en els seus Manuscrits autobiogràfics: «Quan contemplava el cos místic de Crist (...) vaig comprendre que l'Església té un cor (...) encès d'amor». D'un cor que estima sorgeixen les obres ben fetes que ajuden en concret a qui ho necessita («Perquè vaig tenir fam i em donàreu de menjar...»: Mt 25,35).