Avui, iniciada la Quaresma, la litúrgia de la Paraula ens convida a contemplar el misteri de la Transfiguració del Senyor: «Jesús (...) se'ls endugué a part dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells» (Mt 17,1-2), una experiència que ells no oblidaran (cf., per exemple, 2Pe 1,16-19). Que el Crist ens transforma la vida, és una experiència que poc o molt tots en podem donar testimoni. Tants cops el Senyor ens dóna vida fent que petits gestos de la nostra existència ordinària es transformin en fets extraordinaris.

Tantes vegades les nostres pregàries i peticions es fan realitat i ens sorprenen, com la presència resplendent de Jesús, que avui deixa bocabadats Pere, Jaume i Joan. Perquè Jesús és la revelació de l’amor del Pare en nosaltres. I, aleshores, podem fer nostres les paraules de Simó Pere: «Senyor, és bo que estiguem aquí dalt» (Mt 17,4).

Tot seguit, però, el Pare ens convida a prendre una actitud que tant ens costa de viure: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo» (Mt 17,5). Diverses vegades el Papa Lleó XIV ens ha fet la reflexió que «el Crist transforma la vida i ens crida a escoltar-lo». Aquest és la clau de la Transfiguració: l’escolta del Fill de Déu. Escoltar la Paraula... vol dir també escoltar els nostres pastors, escoltar el fill o la filla amb inquietuds, o aquella persona que viu en solitud o desesperació, o el malalt... i, sobretot, escoltar el nostre cor en la pregària, des d’on ens parla el Senyor.

«Aixequeu-vos, no tingueu por» (Mt 17,7), els diu Jesucrist tot seguit. La Transfiguració és també un avançament de la Resurrecció. Ens recorda que, darrere la creu, hi ha la Glòria. En els moments de foscor, malaltia o sofriment, aquesta escena ens dóna esperança: la darrera paraula no és el dolor, sinó la llum. Tant de bo que aquesta actitud de sorpresa, d’esperança i d’escolta ens acompanyi especialment en aquesta segona setmana de Quaresma.

Avui, camí de la Setmana Santa, la litúrgia de la Paraula ens mostra la Transfiguració de Jesucrist. Tot i que en el nostre calendari hi ha una dia litúrgic festiu reservat per aquest esdeveniment (el 6 d'agost), ara se'ns convida a contemplar la mateixa escena en el seu íntim lligam amb els fets de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor.

En efecte, s'acostava la Passió per a Jesús i sis dies abans de pujar al Tabor ho va anunciar amb tota claredat: els havia dit que «convenia que ell anés a Jerusalem, i patís moltes coses de part dels ancians i dels grans sacerdots i dels escribes, i que fos mort, i que al tercer dia ressuscités» (Mt 16,21).

Però els deixebles no estaven preparats per veure sofrir el seu Senyor. Ell, que sempre s'havia mostrat compassiu amb els desvalguts, que havia tornat la blancor a la pell macada per la lepra, que havia il·luminat els ulls de tants cecs, i que havia fet moure membres esguerrats, ara no podia ser que el seu cos es desfigurés a causa dels cops i les fuetades. I, amb tot, Ell afirma sense rebaixes: «Calia que patís». Incomprensible! Impossible!

Malgrat totes les incomprensions, però, Jesús sap a què ha vingut a aquest món. Sap que ha d'assumir tota la feblesa i el dolor que aclapara la humanitat, per a poder-la divinitzar i, així, rescatar-la del cercle viciós del pecat i de la mort, de tal manera que aquesta —la mort— vençuda, ja no tingui esclavitzats els homes, creats a imatge i semblança de Déu.

Per això, la Transfiguració és una esplèndida icona de la nostra redempció, on la carn del Senyor es mostra en l'esclat de la resurrecció. Així, si amb l'anunci de la Passió provocà angoixa en els Apòstols, amb el fulgor de la seva divinitat els aferma l'esperança i els anticipa el goig pasqual, encara que, ni Pere, ni Jaume, ni Joan no sàpiguen ben bé què vol dir això de... ressuscitar d'entre els morts (cf. Mt 17,9). Ja ho sabran!