La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Última newsletter: Inaugurem l'edició en xinès
Veure altres dies:

Dia litúrgic: Diumenge IV (C) de Pasqua

1ª Lectura (Ac 13,14.43-52): En aquells dies, Pau i Bernabé continuaren el seu viatge des de Perga i arribaren a Antioquia de Pisídia. El dissabte entraren a la sinagoga i s'assegueren. Quan ja es dispersava la gent reunida a la sinagoga, molts dels jueus i dels prosèlits seguiren Pau i Bernabé. Ells els parlaven, mirant de persuadir-los que es mantinguessin fidels a la gràcia de Déu. El dissabte vinent gairebé tota la ciutat es reuní per escoltar la paraula del Senyor. Quan els jueus veieren aquella multitud, s'engelosiren tant que es posaren a impugnar amb paraules injurioses tot el que deia Pau.

Però Pau i Bernabé els respongueren amb valentia: «Era el nostre deure anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu. Però ja que vosaltres no la voleu rebre i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als qui no són jueus. Així ens ho té ordenat el Senyor: ‘T'he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins als límits de la terra’».

Quan sentiren això els qui no eren jueus, se n'alegraren, i lloaven la paraula del Senyor. Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna es convertiren a la fe. La paraula del Senyor s'escampava per tota la regió. Però els jueus instigaren les dones devotes més distingides i els principals de la ciutat a promoure una persecució contra Pau i Bernabé, fins que els expulsaren del seu territori. Ells, en senyal de protesta, s'espolsaren els peus sobre els qui els feien marxar, i se n'anaren a Iconi. Els convertits de nou vivien feliços, plens d'alegria i de l'Esperit Sant.
Salm responsorial: 99
R/. Som el seu poble i el ramat que ell pastura.
Aclameu el Senyor arreu de la terra, doneu culte al Senyor amb cants de festa, entreu davant d'ell amb crits d'alegria.

Reconeixeu que el Senyor és Déu, que és el nostre creador i que som seus, som el seu poble i el ramat que ell pastura.

Que n'és, de bo, el Senyor! Perdura eternament el seu amor, és fidel per segles i segles.
2ª Lectura (Ap 7,9.14b-17): Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. S'estaven drets davant el tron i davant l'Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans. Un dels ancians em digué: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l'Anyell, i els han quedat blancs. Per això estan davant el tron de Déu, donant-li culte nit i dia dins el seu santuari. El qui seu en el tron els protegirà amb la seva presència, mai més no passaran fam, mai més no passaran set, ni estaran exposats al sol ni a la calor, perquè l'Anyell que està en el tron els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l'aigua de la vida. Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls».
Versicle abans de l'Evangeli (Jn 10,14): Al·leluia. Jo sóc el bon pastor, diu el Senyor: jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Jn 10,27-30): En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. Jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans. Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare. Jo i el Pare som u».

«Les meves ovelles escolten la meva veu»

P. Josep LAPLANA OSB Monjo de Montserrat
(Montserrat, Barcelona, Espanya)

Avui, la mirada de Jesús sobre els homes és la mirada del Bon Pastor, que pren sota la seva responsabilitat les ovelles que li són confiades i s'ocupa de cadascuna d'elles. Entre Ell i elles crea un lligam, un instint de coneixement i de fidelitat: «Escolten la meva veu; jo les conec, i elles em segueixen» (Jn 10,27). La veu del Bon Pastor és sempre una crida a seguir-lo, a entrar en el seu cercle magnètic d'influència.

Crist se'ns ha guanyat no solament amb el seu exemple i amb la seva doctrina, sinó amb el preu de la seva Sang. Li hem costat molt, i per això no vol que ningú dels seus es perdi. I, amb tot, l'evidència s'imposa: uns segueixen la crida del Bon Pastor i altres no. L'anunci de l'Evangeli a uns els produeix ràbia i a uns altres alegria. Què tenen els uns que no tinguin els altres? Sant Agustí, davant del misteri abismal de l'elecció divina, responia: «Déu no et deixa, si tu no el deixes»; no t'abandonarà, si tu no l'abandones. No donis, doncs, la culpa a Déu, ni a l'Església, ni als altres, perquè el problema de la teva fidelitat és teu. Déu no nega a ningú la seva gràcia, i aquesta és la nostra força: agafar-nos fort a la gràcia de Déu. No és cap mèrit nostre; simplement, hem estat “agraciats”.

La fe entra per l'oïda, per l'audició de la Paraula del Senyor, i el perill més gran que tenim és la nostra sordesa, no oir la veu del Bon Pastor, perquè tenim el cap ple de sorolls i d'altres veus discordants, o encara més greu, allò que els Exercicis de sant Ignasi diuen «fer-se el sord», saber que Déu et crida i no voler sentir-te al·ludit. Aquell que es tanca a la crida de Déu conscientment, reiteradament, perd la sintonia amb Jesús, perdrà l'alegria de ser cristià per anar a péixer a unes altres pastures que no sacien ni donen vida eterna. Nogensmenys, Ell és l'únic que ha pogut dir: «Jo els dono vida eterna» (Jn 10,28).