Contemplar l'Evangeli d'avui
Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)
Estant reunit amb ells, els manà que no s'allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d'aquí a pocs dies, sereu batejats amb l'Esperit Sant». Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d'Israel?». Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l'autoritat del Pare, però quan l'Esperit Sant vindrà sobre vosaltres rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra».
Quan hagué dit això s'enlairà davant d'ells, i un núvol se l'endugué, i el perderen de vista. Encara s'estaven mirant al cel com ell se n'anava quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n'anava al cel».
Déu puja enmig d'aclamacions, al so dels corns puja el Senyor. Canteu a Déu, canteu-li, canteu al nostre rei.
Que és rei de tot el món, canteu a Déu un himne. Déu regna sobre les nacions, Déu seu al tron sagrat.
O bé: (Ef 4,1-13): Germans, jo, pres per causa del Senyor, us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i mansuetud, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau. Un sol cos i un sol esperit, com és també una sola l’esperança que neix de la vocació rebuda. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot. Però cadascun de nosaltres ha rebut la gràcia segons la mesura de la generositat del Crist.
Per això diu l’Escriptura: «Pujà cel amunt, s’endugué un seguici de captius, repartí dons als homes.» Si va «pujar» vol dir que abans havia baixat del cel a la terra. És ell mateix qui, després d’haver baixat, ha pujat més amunt de tots els cels, per portar a plenitud tot l’univers. És ell qui ha fet a uns el do de ser apòstols, a d’altres el de ser profetes, a d’altres el de ser evangelistes, pastors o mestres, i així ha preparat els qui formen el seu poble sant per a una obra de servei, per edificar el cos de Crist, fins que ens trobarem units uns i altres constituint tots, en la unitat de la fe i del coneixement del Fill de Déu, l’home perfecte, l’home que arriba a la talla de la plenitud del Crist.
«He rebut plena autoritat al cel i a la terra»
Dr. Josef ARQUER (Berlin, Alemanya)Avui, contemplem unes mans que beneeixen —el darrer gest terreny del Senyor (cf. Lc 24,51). O unes petjades marcades sobre un pujol —l'últim senyal visible del pas de Déu per la nostra terra. A vegades, hom representa aquest monticle com una roca, i la petjada de les seves trepitjades resta gravada no sobre la terra, sinó en la roca. Com si al·ludís a aquella pedra que Ell anuncià i que aviat serà segellada pel vent i pel foc de la Pentecosta. La iconografia usa des de l'antiguitat aquests símbols tan suggerents. I també el núvol misteriós —ombra i llum al mateix temps— que acompanya tantes teofanies ja en l'Antic Testament. El rostre del Senyor ens enlluernaria.
Sant Lleó el Gran ens ajuda a aprofundir en l'esdeveniment: «Allò que era visible en el nostre Salvador ha passat ara als seus misteris». ¿A quins misteris? Als que ha confiat la seva Església. El gest de benedicció es desenvolupa en la litúrgia, les petjades sobre la terra marquen el camí dels sagraments. I és un camí que condueix vers la plenitud del definitiu encontre amb Déu.
Els Apòstols hauran tingut temps per tal d'habituar-se a l'altre mode d'ésser del seu Mestre al llarg d'aquells quaranta dies, en els que el Senyor —ens diuen els exegetes— no “s'apareix”, sinó que —en fidel traducció literal— “es deixa veure”. Ara, en aquesta darrera trobada, es renova l'astorament. Perquè ara descobreixen que, en el futur, no solament anunciaran la Paraula, sinó que infondran vida i salut, amb el gest visible i la paraula audible: en el baptisme i en els altres sagraments.
«He rebut plena autoritat al cel i a la terra» (Mt 28,18). Tot poder... Anar a tots els pobles... Ensenyant a guardar tot... I Ell serà amb ells —amb la seva Església, amb nosaltres— en tot temps (cf. Mt 28,19-20). Aquest “tot” ressona a través de l'espai i del temps, tot afirmant-nos en l'esperança.
Pensaments per a l'Evangeli d'avui
«Els va aprofitar tant als Apòstols l’Ascensió del Senyor que tot el que abans els causava por, després, es va convertir en goig. Des d’aquell moment van elevar tota la contemplació de la seva ànima a la divinitat asseguda a la dreta del Pare» (Sant Lleó Magne)
«L’Ascensió de Jesús al cel constitueix la fi de la missió que el Fill ha rebut del Pare i l’inici de la continuació d’aquesta missió per part de l’Església, que durarà fins al final de la història i gaudirà de l’ajuda del Senyor ressuscitat» (Francesc)
«La sagrada Tradició i la sagrada Escriptura estan íntimament unides i compenetrades. Perquè, havent brollat ambdues de la mateixa font divina, en certa manera es fonen i tendeixen al mateix fi. L’una i l’altra fan present i fecund dintre l’Església el misteri del Crist, que ha promès que estaria amb els seus ‘dia rere dia fins a la fi del món’ (Mt 28,20)» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 80)
