Avui, en el món, tot allò que no és mundà sovint és objecte de burla: és considerat inútil i perniciós, és bandejat, reprimit i —si pot ser— suprimit. Aquesta és la raó de tota persecució —violenta, i també lenta i solapada— per tal d’aïllar i esborrar l'Església en aquest món o per assimilar-la i buidar-la de contingut i fer-la mundana. Repassant la història de l'Església, el beat Newman deia que «la persecució és la marca de l'Església i potser la més duradora de totes».

Per això, Jesús —el Senyor de tots els temps— prega el Pare: «No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne» (Jn 17,15). L'activitat dels cristians es desplega en l'ambigüitat d'aquest món, en un camp de llibertat on juga la Gràcia que ve de Déu i el pecat que procedeix del maligne i del món, i que sovint troba una complicitat en el nostre cor, encara no prou cristià. El conflicte entre l'Església i el món és intern i extern. Continuo citant Newman: «L'Església és sempre una església militant; a vegades guanya, a vegades perd. I el que és més freqüent: guanya i perd a la vegada en diferents àmbits. No hem acabat de cantar un “Te Deum”, que ja ens cal abaixar el cap per cantar el “Miserere”».

L'estat normal de l'Església en aquest món, mentre l'últim dels elegits no hagi arribat a la salvació eterna, és el de tensió. El cardenal Newman, reflectint la seva experiència, afegeix: «L'Església en aquest món està sempre sofrint i dolent-se; porta en tot instant en el seu cos la mort del Senyor Jesucrist».

Germans, perseverem sense cansar-nos-hi, prenent forces del mateix cansament que és inherent a la nostra condició de ciutadans del cel que fan via ací a la terra. Que ressonin en el nostre cor les paraules que ens deia Jesús: «El qui haurà perseverat pacientment fins a la fi és el qui se salvarà» (Mt 24,13).