Avui llegim el relat de la passió segons sant Lluc. En aquest evangelista, els rams joiosos de l'entrada a Jerusalem i el relat de la passió estan en relació mútua, tot i que el primer pas soni a triomf i el segon a humiliació.

Jesús entra a Jerusalem com rei messiànic, humil, pacífic, en actitud de servei i no com un rei temporal que usa i abusa del seu poder. La creu és el tron des d'on regna (no li falta la corona reial!), estimant i perdonant. En efecte, l'Evangeli de Lluc es pot resumir dient que revela l'amor de Jesús palesat en la misericòrdia i el perdó.

Aquest perdó i aquesta misericòrdia es mostren en tota la vida de Jesús, però d'una manera eminent es fan sentir quan Jesús és clavat a la creu. Què en són de significatives les tres paraules que, des de la creu, sentim avui dels llavis de Jesús!:

—Ell estima i perdona fins i tot als seus botxins: «Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan» (Lc 23,34).

—Al lladre de la seva dreta, que li demana un record en el Regne, també el perdona i el salva: «Avui seràs amb mi al Paradís» (Lc 23,43).

—Jesús perdona i estima sobretot en el moment suprem del seu lliurament, quan exclama: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans» (Lc 23,46).

Aquesta és l'última lliçó del Mestre des de la creu: la misericòrdia i el perdó, fruits de l'amor. A nosaltres ens costa tant, de perdonar! Si fem, però, l'experiència de l'amor de Jesús que ens excusa, ens perdona i ens salva, no ens costarà tant de mirar tothom amb una tendresa que perdona amb amor, i absol sense mesquinesa.

Sant Francesc ho expressa en el seu Càntic de les Criatures: «Lloat sigueu, oh mon Senyor, per aquells que perdonen pel vostre amor!».

Avui, la Missa comença amb la benedicció de les palmes i la processó d’ingrés al temple. Així, el Diumenge de Rams rememora l’entrada “triomfal” del Crist-Rei a la Ciutat Santa, pocs dies abans de la seva Passió. És la seva darrera i definitiva pujada a Jerusalem: aquest ascens acabarà en la Creu. Pocs dies abans, el Mestre havia ressuscitat Llàtzer i a la ciutat hi havia una gran expectació.

Avui Jesús se’ns presenta en la seva condició de Rei. Aquesta vegada sí que Ell permet que la gentada l’aclami com a Rei. El Divendres Sant confirmarà la seva condició reial davant de Ponç Pilat, la màxima autoritat civil del lloc. Però el seu regnat no és mundà. Així li ho va fer saber al governador, i així ens ho ensenya avui.

En efecte, Ell és Rei dels pobres: arriba «muntant sobre un ruc», tal como ho havia anunciat el profeta Zacaries (Za 9,9). «No arriba en una sumptuosa carrossa reial, ni a cavall com els grans del món, sinó en un ruc que li han prestat» (Benet XVI). I és que Déu sempre actuà amb suavitat: quan arribà al món (una establia, una menjadora, uns bolquers); quan “marxà” del món (un burro, una creu, un sepulcre). Tot amb suma delicadesa, com per a no donar-nos un ensurt ni incomodar la nostra llibertat.

Amb aquest Rei serà «anunciada la pau a les nacions» i «seran trencats els arcs de guerra» (Za 9,10). Sí, el Crist convertirà la creu en un “arc trencat”: la Creu ja no servirà com instrument de tortura, burla i execució, sinó com a tro des del qual regnar tot donant la vida pels altres.

Finalment, les multituds el reben tot aclamant-lo: «Beneït el qui ve, el Rei, en nom del Senyor» (Lc 19,38). Aquell dia degueren ser alguns milers; en el segle XXI som molts milions les veus que «de mar a mar, fins els confins de la terra» (Za 9,10) li cantem en el “Sanctus” de la missa: «Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna en el cel».