Avui, Crist. Sempre, Crist. D'Ell venim; d'Ell vénen totes les bones llavors sembrades en la nostra vida. Déu ens visita —com diu Kempis— amb la consolació i amb la desolació, amb el sabor dolç i l'amarg, amb la flor i l'espina, amb el fred i la calor, amb la bellesa i el sofriment, amb l'alegria i la tristesa, amb el valor i la por... perquè tot ha restat redimit en Crist (Ell també tingué por i la vencé). Tal com ens diu sant Pau, «Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen» (Rm 8,28).

Tot això està bé, però... existeix un misteri d'iniquitat que no procedeix de Déu i que ens sobrepassa i que devasta el jardí de Déu que és l'Església. I voldríem que Déu fos “com” més poderós, que estigués més present, que manés més i no deixés actuar aquestes forces desoladores: «¿Vols que anem a recollir-la?» (Mt 13,28). Això ho deia el Papa Joan Pau II en el seu darrer llibre Memòria i identitat: «Patim amb paciència la misericòrdia de Déu», que espera fins el darrer moment per tal d'oferir la salvació a totes les ànimes, especialment les més necessitades de la seva misericòrdia («Deixeu créixer l’un i l’altre fins a la sega»: Mt 13,30). I, com que és el Senyor de la vida de cada persona i de la història de la humanitat, mou els fils de les nostres existències, tot respectant la nostra llibertat, de manera que —juntament amb la prova— ens dóna la gràcia sobreabundant per tal de resistir, per tal de santificar-nos, per anar envers Ell, per a ser ofrena permanent, per tal de fer créixer el Regne.

Crist, el diví pedagog, ens introdueix en la seva escola de vida a través de cada encontre, cada esdeveniment. Surt al nostre pas tot dient-nos: —No tingueu por. Ànim. Jo he vençut el món. Jo sóc amb vosaltres rere dia fins a la fi del món (cf. Jn 16,33; Mt 28,20). Ens diu també: —No jutgeu; més aviat —com jo— espereu, confieu, pregueu per tots els qui malencerten, santifiqueu-los com a membres que us interessen molt pel fet de ser del vostre propi cos.