La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Última newsletter: Inaugurem l'edició en xinès
Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dimecres XIX de durant l'any

1ª Lectura (Dt 34,1-12): En aquells dies, Moisès pujà de la plana de Moab al Nebó, al cim de Fasgà, davant de Jericó, i el Senyor li va fer contemplar tot el país: de Galaad fins a Dan, tot Neftalí, el territori d'Efraïm i de Manasés, tot el territori de Judà fins a la mar occidental, el Nègueb i l'oasi de la vall de Jericó, ciutat de les palmeres, fins a Segor. El Senyor li digué: «Aquest és el país que vaig jurar a Abraham, a Isaac i a Jacob de donar-lo als seus descendents. T'he l'he fet contemplar amb els teus ulls, però tu no hi entraràs».

Moisès, servent del Senyor, morí allà, al país de Moab, tal com el Senyor ho havia dit. El van enterrar a la vall, prop de Bet-Fegor, en el país de Moab, però fins al dia d'avui ningú no sap exactament on és el seu sepulcre. Moisès morí a l'edat de cent vint anys. No se li havia afeblit la vista ni havia perdut les forces. Durant trenta dies, tot el poble d'Israel va fer dol per Moisès a la plana de Moab.

Moisès havia imposat les mans a Josuè, perquè l'omplís l'esperit de saviesa. El poble d'Israel l'obeïa i complia el que el Senyor havia manat a Moisès. No hi hagué mai més a Israel cap profeta amb qui el Senyor tractés cara a cara com ho feia amb Moisès, ni que fos enviat a fer els senyals i prodigis que va fer Moisès a Egipte contra el Faraó i la seva cort i contra tot el país, ni que obrés amb mà poderosa les gestes terribles que obrà Moisès en presència del poble d'Israel.
Salm responsorial: 65
R/. Beneït sigui Déu, que em preserva la vida.
Aclama Déu, tota la terra. Canteu la glòria del seu nom, canteu la seva fama gloriosa. Digueu a Déu: «Que en són, d'admirables, les vostres obres!».

Veniu a contemplar les gestes de Déu. Que n'és, d'admirable, el que fa amb els homes! Pobles, beneïu el nostre Déu, feu sentir el vostre crit de lloança.

Veniu, fidels de Déu, escolteu-me; us contaré el que ha fet per mi. Mentre jo l'invocava, ja tenia a flor de llavis l'acció de gràcies.
Versicle abans de l'Evangeli (2C 5,19): Al·leluia. Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, i a nosaltres ens ha encomanat el missatge de la reconciliació. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mt 18,15-20): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t'escolta, t'hauràs guanyat el germà. Si no t'escolta, crida'n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis. Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera'l un pagà i un publicà. Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel. Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells».

«Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells»

Mn. Pedro-José YNARAJA i Díaz
(El Montanyà, Barcelona, Espanya)

Avui, en aquest breu fragment evangèlic, el Senyor ens ensenya tres importants maneres de procedir, que freqüentment hom ignora.

Comprensió i advertència a l'amic o al col·lega. Advertir-lo, en discreta intimitat («tot sol amb ell»), amb claredat («fes-li veure»), de la seva equivocada actuació, per tal que esmeni el camí de la seva vida. En tot cas, també procurar la col·laboració d'un amic, si la primera gestió no ha donat resultat. Si ni tan solament amb aquest obrar s'assoleix la seva conversió i si el seu pecat causa escàndol, no s'ha de dubtar en exercir la denúncia profètica i pública, que avui pot ser una carta al director d'una publicació, una manifestació, una pancarta. Aquesta manera d'obrar esdevé exigència per al mateix que la practica, i freqüentment és ingrata i incòmoda. Per la qual cosa resulta més fàcil escollir allò que anomenem equivocadament “caritat cristiana”, que acostuma a ser pur escapisme, comoditat, covardia, falsa tolerància. De fet, «està reservada la mateixa pena per als qui fan el mal i per als qui el consenten» (Sant Bernat).

Tot cristià té el dret de sol·licitar de nosaltres els preveres el perdó de Déu i de la seva Església. El psicòleg, en un moment determinat, pot apaivagar el seu estat d'ànim; el psiquiatra en acte mèdic pot aconseguir vèncer un trastorn endògen. Ambdues coses són molt útils, però no suficients en determinades ocasions. Solament Déu és capaç de perdonar, esborrar, oblidar, polvoritzar tot destruint, el pecat personal. I la seva Església lligar o deslligar comportaments, tot transcendint la sentència del Cel. I amb tot això gaudir de la pau interior i començar a ser feliç.

En les mans i paraules del prevere està el privilegi del prendre el pa i que Jesús-Eucaristia realment esdevingui presència i aliment. Qualsevol deixeble del Regne pot unir-se a un altre, o millor a molts, i amb fervor, Fe, coratge i Esperança, submergir-se en el món i convertir-lo en el vertader cos del Jesús-Místic. I en la seva companyonia acudir a Déu Pare que escoltarà les súpliques, car el seu Fill es comprometé a això, «perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells» (Mt 18,20).