Avui, contemplem l'escena de la cananea: una dona pagana, no israelita, que tenia la filla molt malalta, endimoniada, i va sentir parlar de Jesús. Surt al seu encontre i amb crits li diu: «Senyor, Fill de David, tingueu pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt» (Mt 15,22). No li demana res, solament li exposa el mal que pateix la seva filla, confiant que Jesús ja actuarà.

Jesús “hi fa el sord”. Per què? Potser perquè havia descobert la fe d'aquella dona i la volia fer créixer. Ella continua pregant, de tal manera que els deixebles demanen a Jesús que la despatxi. La fe d'aquesta dona es manifesta, sobretot, en la seva humil insistència, remarcada per les paraules dels deixebles: «Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre» (Mt 15,23).

La dona segueix pregant; no es cansa. El silenci de Jesús s'explica perquè solament ha vingut per a la casa d'Israel. Amb tot, després de la resurrecció, dirà als seus deixebles: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova a tota la humanitat» (Mc 16,15).

Aquest silenci de Déu, de vegades, ens turmenta. Quantes voltes no ens hem queixat d'aquest silenci? Però la cananea es prostra, es posa de genolls. És la postura d'adoració. Ell li respon que no està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als gossos. Ella li contesta: «És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos» (Mt 15,26-27).

Aquesta dona és molt espavilada. No s'enfada, no li contesta malament, sinó que li dóna la raó. «Es veritat, Senyor». Però el posa de la seva part. Sembla com si li digués: —Sóc com un gos, però el gos està sota la protecció del seu amo.

La cananea ens ofereix una gran lliçó: dóna la raó al Senyor, que sempre la té. —No vulguis tenir mai la raó quan et presentes davant del Senyor. No et queixis mai i, si et queixes, acaba dient: «Senyor, que es faci la vostra voluntat».