La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Contemplar l'Evangeli d'avui

Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)

Dimecres XXII de durant l'any

1ª Lectura (1C 3,1-9): Jo, germans, no us vaig poder parlar com a homes plens de L'Esperit, sinó com a homes nascuts de poc a la vida cristiana. La doctrina que us vaig donar era llet i no menjar sòlid. El menjar sòlid no l'hauríeu assimilat, ni ara no ho podríeu fer, perquè teniu mires encara massa humanes. Aquestes gelosies i discòrdies que teniu, què són sinó mires humanes? Uns diuen: Jo sóc de Pau, i d'altres: Jo sóc d'Apol·ló. Què vol dir això, sinó que encara sou purament humans? Què són Apol·ló i Pau? Simples servidors de Déu, que us han encaminat a creure, cadascun segons el do que li ha fet el Senyor. Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però Déu és qui us ha fet créixer. Aquí no compten per a res ni el qui planta ni el qui rega, sinó Déu que us fa créixer. Que un planti i un altre regui és igual: cadascun rebrà de Déu la paga que li correspon pel seu treball; nosaltres treballem en l'obra de Déu, i vosaltres sou el seu conreu, l'edifici construït per ell.
Salm responsorial: 32
R/. Feliç el poble que el Senyor s'ha escollit per heretat.
Feliç la nació que té el Senyor per Déu, feliç el poble que ell s'ha escollit per heretat. El Senyor guaita des del cel observant un per un tots els homes.

Des del lloc on ell resideix es fixa en els qui poblen la terra; ell, que ha modelat un per un tots els cors, penetra totes les seves accions.

Tenim posada l'esperança en el Senyor, auxili nostre i escut que ens protegeix. És l'alegria del nostre cor, i confiem en la presència del seu nom.
Versicle abans de l'Evangeli (Lc 4,18-19): Al·leluia. El Senyor m'ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts, a proclamar als captius la llibertat. Al·leluia.
Text de l'Evangeli (Lc 4,38-44): En aquell temps, Jesús sortí de la sinagoga i entrà a casa de Simó. La sogra de Simó tenia una febre molt alta, i van demanar a Jesús que fes alguna cosa per ella. Jesús se li acostà, va increpar la febre, i la febre la va deixar. Ella es va aixecar a l'instant i es posà a servir-los. Quan s'hagué post el sol, tots els qui tenien malalts afectats per diverses malalties els anaven portant cap a Jesús. Ell imposava les mans a cada un i els curava. De molts en sortien dimonis cridant i dient-li: «Tu ets el Fill de Déu!». Però Jesús els increpava i no els deixava parlar, perquè sabien que era el Messies.

Un cop s'hagué fet de dia, sortí i se n'anà en un lloc solitari. La gent el buscava i, quan van arribar al lloc on ell era, el volien retenir perquè no els deixés. Però Ell els digué: «També haig d'anunciar el Regne de Déu a les altres poblacions, que per això he estat enviat». I anava predicant per les sinagogues del país dels jueus.

«Ell imposava les mans a cada un i els curava. De molts en sortien dimonis cridant»

Mn. Antoni CAROL i Hostench (Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Espanya)

Avui ens trobem davant d'un clar contrast: la gent que cerca Jesús i Ell que guareix tota “malaltia” (començant per la sogra de Simó Pere); alhora, «sortien dimonis cridant» (Lc 4,41). És a dir: bé i pau, d'una banda; mal i desesperació, de l'altra.

No és la primera ocasió que apareix el diable “sortint”, és a dir, fugint de la presència de Déu entre xiscles i exclamacions. Recordem també l'endimoniat de Gèrasa (cf. Lc 8,26-39). Sobta, però, que el propi diable “reconegui” Jesús i que, com en el cas de Gèrasa, és ell mateix qui surt a trobar Jesús (això sí, ben rabiós i empipat perquè la presència de Déu el destorbava en la seva vergonyosa tranquil·litat).

Tantes vegades també nosaltres pensem que trobar-nos amb Jesús és un destorb! Ens destorba haver d'anar a Missa el diumenge; ens neguiteja pensar que fa molt que no dediquem un temps a la pregària; ens avergonyim de les nostres errades, en comptes d'anar al Metge de la nostra ànima a demanar senzillament perdó... ¡Pensem si no és el Senyor qui ha de venir a trobar-nos, car nosaltres fem el “ronso” per a deixar la nostra petita “cova” i sortir a l'encontre del qui és el Pastor de les nostres vides! D'això se'n diu, senzillament, tebiesa.

Hi ha un diagnòstic per a tot això: atonia, falta de tensió de l'ànima, angoixa, curiositat desordenada, hiperactivitat, peresa espiritual amb les coses de la fe, pusil·lanimitat, ganes d'estar sol amb un mateix... I hi ha també un antídot: deixar de mirar-se un mateix i posar-se mans a l'obra. Fer el petit compromís de dedicar una estona cada dia a mirar i a escoltar Jesús (d'això en diem pregària): Jesús ho feia, ja que «un cop s'hagué fet de dia, sortí i se n'anà en un lloc solitari» (Lc 4,42). Fer el petit compromís de vèncer l'egoisme en una petita cosa cada dia pel bé dels altres (d'això en diem estimar). Fer el petit-gran compromís de viure cada dia en coherència amb la nostra vida cristiana.

La nova web d'evangeli.net ja està disponible. Esperem que la distribució dels continguts i les noves funcionalitats facilitin la lectura i meditació de l'Evangeli i el seu comentari.