Avui dia ens trobem amb situacions similars a la que es descriu en aquest passatge de l’Evangeli. Si ara mateix, Déu ens preguntés: «qui diuen els homes que soc jo?» (Mc 8,27), hauríem d'informar-lo de tota mena de respostes, fins i tot pintoresques. Bastaria guaitar allò que es “ventila” i s'aireja en els més variats mitjans de comunicació. Solament que... ja han passat més de vint segles de “temps de l'Església”. Després de tants anys, ens dolem i —amb santa Faustina— ens queixem davant Jesús: «Per què és tan petit el nombre dels qui et coneixen?».


Jesús, en aquella ocasió de la confessió de fe feta per Simó Pere, «els comminà que a ningú no diguessin això d’ell [que Ell era el Messies]» (Mc 8,30). La seva condició messiànica hauria de ser transmesa al poble jueu amb una pedagogia progressiva. Més tard arribaria el moment cimal en què Jesucrist declararia —d'una vegada per sempre— que Ell era el Messies: «Jo soc» (Lc 22,70). Des d'aleshores, ja no hi ha cap excusa per tal de no declarar-lo ni reconèixer-lo com el Fill de Déu vingut al món per la nostra salvació. Més encara: tots els batejats tenim aquest joiós deure “sacerdotal” de predicar l'Evangeli per tot el món i a tota criatura (cf. Mc 16,15). Aquesta crida a la predicació de la Bona Nova és tant més urgent si tenim en compte que d'Ell se segueixen proferint tota mena d'opinions equivocades, fins i tot blasfemes.

L'anunci, però, de la seva messianitat i de l'adveniment del seu Regnat passa per la Creu. En efecte, Jesucrist «començà a ensenyar-los: 'Convé que el Fill de l’home pateixi moltes coses'» (Mc 8,31), i el Catecisme ens recorda que «l'Església fa camí a través de les persecucions del món i els consols de Déu» (n. 769). Heus aquí, doncs, el camí per a seguir el Crist i donar-lo a conèixer: «Qualsevol que vulgui venir darrere meu (...) prengui la seva creu i em segueixi» (Mc 8,34).