Avui, els fariseus volen posar novament Jesús a prova plantejant-li la qüestió del divorci. En lloc de donar una resposta definitiva, Jesús pregunta als seus interlocutors sobre el que diu l'Escriptura i, sense criticar la Llei de Moisès, els fa comprendre que és legítima, però temporal: «Per la duresa del vostre cor us va escriure [Moisès] aquest precepte» (Mc 10,5).

Jesús recorda allò que diu el Llibre del Gènesi: «Des del principi de la creació [Déu] els feu home i dona» (Mc 10,6; cf. Gn 1,27). Jesús parla d'una unitat que serà la Humanitat. L'home deixarà els seus pares i s'unirà a la seva muller, tot essent un amb ella per formar la Humanitat. Això representa una realitat nova: Dos éssers formen una unitat, no com una “associació”, sinó com a procreadors d'humanitat. La conclusió és evident: «Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi» (Mc 10,9).

Mentre veiem el matrimoni com una associació, la indissolubilitat resultarà incomprensible. Si el matrimoni queda reduït a interessos associatius, llavors es comprèn que la dissolució aparegui com a legítima. Parlar de matrimoni, en aquest cas, és abusar del llenguatge, puix es tracta només de l'associació de dos solters que desitgen fer més agradable llur existència. Quan el Senyor parla de matrimoni està dient una altra cosa. El Concili Vaticà II ens recorda: «Tant per al bé dels esposos i dels seus fills com per al bé de la societat, aquest lligam sagrat no depèn de l'albir humà. Sinó que és Déu mateix l'autor del matrimoni, el qual l'ha dotat de valors i de fins múltiples, tots ells d'una importància extrema per a la continuïtat del gènere humà» (Gaudium et spes, n. 48).

De retorn a casa, els Apòstols pregunten per les exigències del matrimoni, i seguidament té lloc una escena afectuosa amb els infants. Ambdues escenes es relacionen. El segon ensenyament és com una paràbola que explica com és possible el matrimoni. El Regne de Déu és per aquells que es fan com infants i accepten de construir quelcom nou. Igualment el matrimoni, si hem captat bé el que significa: deixar, unir-se i esdevenir.