La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dilluns XXVII de durant l'any

1ª Lectura (Jon 1,1—2,1.11): El Senyor va fer sentir la seva paraula a Jonàs, fill d'Amatí, i li digué: «Vés a predicar a Nínive, la gran ciutat, i fes-li saber que m'ha arribat el clam de la seva maldat». Jonàs intentà fugir a Tarsís, lluny de la presència del Senyor. Baixà, doncs, a Jafa, trobà un vaixell que anava a Tarsís, pagà el passatge i s'embarcà per anar-se'n a Tarsís, lluny de la presència del Senyor. Però el Senyor desencadenà sobre el mar un huracà i una tempestat tan violenta que ja donaven per segur que naufragarien. Els mariners, desesperats, cridaven invocant cadascun el seu déu i, per alleugerir la nau, llençaren el bagatge a la mar.

Mentrestant Jonàs s'havia ajagut al fons de la coberta, on dormia profundament. El capità hi anà i l'escridassà: «Què fas aquí, dormint? Aixeca't, invoca al teu Déu. Potser encara pensarà en nosaltres i no morirem ofegats». Els mariners digueren entre ells: «Tirem sorts per saber qui és el culpable d'aquest mal». Tiraren les sorts i tocà a Jonàs. Ells li demanaren que els expliqués quina era la seva professió, d'on venia i de quin país era. Jonàs els respongué: «Jo sóc hebreu i venero el Senyor, el Déu del cel, que ha fet el mar i els continents». Quan els mariners saberen que Jonàs intentava fugir de la presència del Senyor, es van esglaiar i li van dir: «Què has fet!».

Després li van preguntar què podien fer amb ell perquè es calmés la mar, ja que el temporal anava creixent. Ell els respongué: «Tireu-me a l'aigua i la mar es calmarà: és per culpa meva que s'ha desencadenat aquest temporal». Els mariners intentaren tornar a terra a força de rems, però no podien, perquè la mar s'encrespava més i més. Aleshores cridaren i digueren al Senyor: «Ah, Senyor, si no volem naufragar hem de sacrificar la vida d'aquest home; no ens en feu responsables a nosaltres, perquè vós, Senyor, heu volgut que fos així». Després tiraren Jonàs a l'aigua i es calmà la tempestat. Aquells homes van sentir una gran veneració pel Senyor, van oferir una víctima i van fer prometences. Mentrestant el Senyor disposà que un monstre marí engolís Jonàs, i Jonàs es quedà dintre el monstre tres dies i tres nits. Després el Senyor ordenà al monstre que vomités Jonàs a terra.
Salm responsorial: Jo 2
R/. Senyor, Déu meu, heu tret de la fossa la meva vida.
Enmig del perill he clamat al Senyor, i ell m'ha respost. He cridat auxili des de l'entranya del país dels morts, i vós m'heu escoltat.

En alta mar m'heu llançat a les profunditats, i les fonts dels rius m'han engolit; tots els rompents de les onades han passat per sobre meu.

Jo pensava: «M'heu privat de la vostra mirada. Ah, si pogués contemplar de nou el vostre temple sant!».

Quan la meva vida s'esllanguia, m'he recordat del Senyor i la meva pregària ha arribat fins a vós, fins al vostre temple sant.
Versicle abans de l'Evangeli (Jn 13,34): Al·leluia. Us dono un manament nou, diu el Senyor: Que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Lc 10,25-37): En aquell temps, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?». Jesús li digué: «Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?». Ell va respondre: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tota la força i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix». Jesús li digué: «Has respost bé: fes això i viuràs».

Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I qui són els altres que haig d'estimar?». Jesús va contestar dient: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: ‘Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més’. Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?». Ell respongué: «El qui el va tractar amb amor». Llavors Jesús li digué: «Vés, i tu fes igual».

«Què haig de fer per a posseir la vida eterna?»

Rev. P. Ivan LEVYTSKYY CSsR
(Lviv, Ucraïna)

Avui, el missatge evangèlic assenyala el camí de la vida: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, (...) i els altres com a tu mateix» (Lc 10,27). I perquè Déu ens ha estimat el primer, ens condueix a la unió amb Ell. La beata Teresa de Calcuta diu: «Nosaltres necessitem aquesta unió íntima amb Déu en la nostra vida quotidiana. I, com podem aconseguir-la? A través de l'oració». Estant en unió amb Déu comencem a experimentar que tot és possible amb Ell, àdhuc estimar el proïsme.

Algú deia que el cristià entra a l'església per a estimar Déu i surt per a estimar el proïsme. El Papa Benet subratlla que el programa del cristià —el programa del bon samarità, el programa de Jesús— és «un cor que veu». Veure i aturar-se! En la paràbola, dues persones veuen el necessitat, però no s'aturen. Per això el Crist reprotxa els fariseus tot dient-los: «Teniu ulls i no hi veieu» (Mc 8,18). Ben al contrari, el samarità veu i s'atura, té compassió i, així, salva la vida del necessitat i la seva mateixa.

Quan el Antoni Gaudí fou atropellat per un tramvia, algunes persones que anaven de pas no pararen per tal d'ajudar a aquell ancià ferit. No portava cap document i pel seu aspecte semblava un captaire. Gairebé segur que si la gent hagués sabut qui era aquell proïsme, haguessin fet cua per auxiliar-lo.

Quan practiquem el bé, pensem que ho fem pel proïsme, però realment també ho estem fent pel Crist: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu» (Mt 25,40). I el meu proïsme, diu Benet XVI, és qualsevol que hagi menester de mi i que jo pugui ajudar-lo. Si cadascú, en veure el proïsme en necessitat, es detingués i es compadís d'ell un cop al dia o a la setmana, la crisi minvaria i el món esdevindria millor. «Res ens assembla tant a Déu com les bones obres!» (Sant Gregori de Niça).

«El qui el va tractar amb amor»

Gmà. Lluís SERRA i Llançana
(Roma, Itàlia)

Avui, un mestre de la Llei fa a Jesús una pregunta que potser ens hem fet més d'una vegada a la nostra vida: «Què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Lc 10,25). Era una pregunta amb segona intenció, volia posar Jesús a prova. El mestre respon sàviament el que està escrit en la Llei, és a dir, estimar Déu i els altres com a un mateix (cf. Lc 10,27). La clau és estimar. Si busquem la vida eterna, sabem que «la fe i l'esperança passaran però que l'amor no passarà mai» (cf. 1Co 13,13). Tot projecte de vida i tota espiritualitat que no tingui l'amor com a centre ens allunya del sentit de l'existència. Un punt important de referència és l'amor a un mateix, que sovint s'oblida. Només des de la identitat personal es pot estimar Déu i els altres.

El Mestre de la Llei va encara més enllà i pregunta a Jesús: «I qui són els altres que haig d'estimar?» (Lc 10,29). La resposta arriba a través d'un conte, d'una paràbola, d'una petita història, lluny de formulacions teòriques complicades, però de fort contingut. El model de la persona que estima és un samarità, és a dir, un marginat, un exclòs del poble de Déu. Un sacerdot i un levita, quan veuen l'home apallissat i mig mort, passen de llarg. Els qui semblen estar més a prop de Déu (el sacerdot i el levita), més lluny estan del proïsme. El mestre de la Llei evita pronunciar la paraula “samarità” per indicar el qui es va comportar com a proïsme de l'home ferit i diu: «El qui el va tractar amb amor» (Lc 10,37).

La proposta de Jesús és clara: «Vés, i tu fes igual». No es tracta d'una conclusió teòrica del debat sinó d'una invitació a viure la realitat de l'amor, que no és sols un sentiment vaporós sinó un comportament que venç les discriminacions socials i que brolla del cor de la persona. Sant Joan de la Creu ens recorda que «a la tarda de la vida només t'examinaran d'amor».