Avui, l'Evangeli, si no ens tapem les orelles i no tanquem els ulls, ens colpirà per la seva claredat: «Mireu, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè ni que algú estigui en l’abundància, la seva vida no depèn dels béns que posseeix» (Lc 12,15). D'on prové la vida de l'home?

La de Jesús sabem prou bé d'on procedeix, perquè Ell mateix ens ho ha dit: «Perquè com el Pare té vida en ell mateix, així ha donat també al Fill de tenir vida en ell mateix» (Jn 5,26). Sabem que la vida de Jesús no només prové del Pare, sinó que consisteix en fer la seva voluntat, ja que aquesta és el seu aliment, i la voluntat del Pare equival a dur a terme la seva obra de salvació entre els homes, donant la vida pels seus amics, signe de l'amor més gran. La vida de Jesús és, doncs, una vida totalment rebuda del Pare i totalment lliurada al mateix Pare i, per amor al Pare, als homes. Com podrà ser, per tant, la vida humana suficient en ella mateixa? Com pot negar-se que la nostra vida és un do, que l'hem rebuda i que, només per això, n'hem de donar gràcies? «Ningú no s'ha de creure amo de la pròpia vida» (Sant Jeroni).

En aquesta mateixa lògica, la pregunta que ens falta per fer només pot ser: com pot tenir sentit la nostra vida si es tanca sobre si mateixa, si s'acontenta en dir-se: «Tens molts béns preparats per a molts anys: descansa, menja, beu, banqueteja» (Lc 12,19)? Si la vida de Jesús és do rebut i do lliurat sempre en l'amor, la nostra vida —que no podem negar que hem rebut— s'ha de convertir, seguint la de Jesús, en donació total a Déu i als germans, perquè «El qui estima la seva vida, la perd» (Jn 12,25).