Contemplar l'Evangeli d'avui
Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)
Els ulls del Senyor vetllen pels justos, escolta quan criden auxili. Així que criden, el Senyor els escolta i els treu de tots els perills.
El Senyor és a prop dels cors que sofreixen, salva els homes que se senten desfets. El Senyor rescata de la mort els seus servents, i no acusarà els qui es refugien en ell.
»El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: ‘Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo’.
»Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: ‘Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador’. Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».
«Déu meu, sigues-me propici...»
Mn. Joan Pere PULIDO i Gutiérrez Secretari del bisbe de Sant Feliu (Sant Feliu de Llobregat, Espanya)Avui llegim amb atenció i novetat l'Evangeli de sant Lluc. Una paràbola dirigida als nostres cors. Unes paraules de vida per a desvetllar la nostra autenticitat humana i cristiana, que es fonamenta en la humilitat de saber-nos pecadors («Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador»: Lc 18,13), i en la misericòrdia i la bondat del nostre Déu («Tothom qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit»: Lc 18,14).
L'autenticitat és —avui més que mai— una necessitat per a descobrir-nos nosaltres mateixos i remarcar la realitat alliberadora de Déu en les nostres vides i en la nostra societat. És l'actitud adient per tal que la Veritat de la nostra fe arribi, amb tota la seva força, a l'home i a la dona d'ara. Tres eixos vertebren aquesta autenticitat evangèlica: la fermesa, l'amor i el seny (2Tm 1,7).
La fermesa, per a conèixer la Paraula de Déu i mantenir-la en les nostres vides, malgrat les dificultats. Especialment en els nostres dies, cal parar atenció en aquest punt, perquè hi ha molt d'auto-engany en l'ambient que ens envolta. Sant Vicenç de Lerins ens advertia: «Tot just comença a estendre's la podridura d'un nou error i aquest, per tal de justificar-se, s'apropia d'alguns versets de l'Escriptura, que a més interpreta amb falsedat i frau».
L'amor, per a mirar amb ulls de tendresa —és a dir, amb la mirada de Déu— la persona o l'esdeveniment que tenim al davant. Sant Joan Pau II ens anima a «promoure una espiritualitat de la comunió», que —entre altres coses— significa «una mirada del cor sobretot vers el misteri de la Trinitat que habita en nosaltres, la llum del qual ha de ser reconeguda també en el rostre dels germans que són al costat nostre».
I, finalment, el seny, per a transmetre aquesta Veritat amb el llenguatge d'avui, encarnant realment la Paraula de Déu en la nostra vida: «Creuran en les nostres obres més que en qualsevol discurs» (Sant Joan Crisòstom).
Pensaments per a l'Evangeli d'avui
«No tinguem de cap manera la presumpció que vivim rectament i sense pecat. El que testifica a favor de la nostra vida és el reconeixement de les nostres culpes» (Sant Agustí)
«No n’hi ha prou de preguntar-nos quant resem, hem de preguntar-nos també com resem. Pregunto: es pot pregar amb arrogància? No! Es pot pregar amb hipocresia? No! Només hem de pregar posant-nos davant de Déu tal com som» (Papa Francesc)
«‘La pregària és l’elevació de l’ànima a Déu o la petició a Déu dels béns convenients’ (Joan Damascè). ¿Des d’on parlem quan preguem? ¿Des de l’altura del nostre orgull i de la nostra pròpia voluntat, o des de ‘l’abisme’ (Sl 130,14) d’un cor humil i contrit? (...). La humilitat és la disposició per rebre gratuïtament el do de la pregària: l’home és un captaire de Déu (Sant Agustí)» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 2.559)
