La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Última newsletter: Inaugurem l'edició en xinès
Veure altres dies:

Dia litúrgic: Divendres XXX durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 14,1-6): Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d'un dels principals dels fariseus. Ells l'estaven observant. Davant d'ell hi havia un home que era hidròpic. Llavors Jesús va preguntar als mestres de la Llei i als fariseus: «És permès o no de curar en dissabte?». Però ells callaven. Jesús agafà aquell home, el va guarir i el va fer marxar. Després els digué: «Si a un de vosaltres li caigués al pou en dissabte el fill, o tan sols el bou, no l'en trauria tot seguit?». I no van ser capaços de donar-li cap resposta.

«És permès o no de curar en dissabte?»

Rev. D. Manuel COCIÑA Abella
(Madrid, Espanya)

Avui centrem la nostra atenció en la pregunta punyent que Jesús adreça als fariseus: «És permès o no de curar en dissabte?» (Lc 14,4), i en la significativa anotació que fa sant Lluc: «Però ells callaven» (Lc 14,4).

Són molts els episodis evangèlics en els quals Nostre Senyor retreu als fariseus llur hipocresia. És notable l'interès de Déu per deixar-nos clar fins a quin punt li desagrada aquest pecat —la falsa aparença, l'engany vanitós—, que se situa a les antípodes d'aquell elogi del Crist envers Natanael: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya» (Jn 1,47). Déu estima la senzillesa del cor, la ingenuïtat de l'esperit i, ben al contrari, rebutja amb energia l'enrevessament, la mirada tèrbola, l'ànim doble, la hipocresia.

Allò que resulta significatiu en la pregunta del Senyor i en la resposta silenciosa dels fariseus és la mala consciència que aquests tenien en el fons. Allí jeia un malalt que cercava de ser guarit per Jesús. El compliment de la Llei judaica —mera atenció a la lletra amb el menyspreu de l'esperit— i la presumpció buida de llur conducta irreprotxable, els mena a escandalitzar-se davant l'actitud del Crist que, endut pel seu cor misericordiós, no es deixa lligar pel formalisme d'una llei, i vol retornar la salut al qui n'estava mancat.

Els fariseus se n'adonen que llur conducta hipòcrita no és pas justificable i, per això, callen. En aquest passatge resplendeix una lliçó molt clara: la necessitat d'entendre que la santedat és seguiment del Crist —fins al ple enamorament— i no un fred compliment legal d'uns preceptes. Els manaments són sants perquè procedeixen directament de la Saviesa infinita de Déu, però és possible de viure'ls d'una manera legalista i buida, i és aleshores quan té lloc la incongruència —veritable sarcasme— de pretendre seguir Déu per acabar anant darrere nosaltres mateixos.

Deixem que la senzillesa encisadora de la Mare de Déu s'imposi a les nostres vides.