La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Diumenge XXXI (B) de durant l'any

1ª Lectura (Dt 6,2-6): En aquells dies, Moisès digué al poble: «Reverencia el Senyor, el teu Déu, compleix durant tota la vida els manaments que et dono, tant tu, com els teus fills i els fills dels teus fills. Així viureu anys i més anys. Escolta, Israel, mira de posar en pràctica això que et mano; així seràs un poble feliç i nombrós en un país que regalima llet i mel, tal com el Senyor ho va prometre als teus pares. Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces. Guarda en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono».
Salm responsorial: 17
R/. Us estimo, Senyor, vós m'enfortiu.
Us estimo, Senyor, vós m'enfortiu, roca i muralla que em deslliura.

Déu meu, penyal on m'emparo, escut i força que em salva. Rodejat d'adversaris delirants, clamo el Senyor, crido auxili d'entre els enemics.

Beneït sigui el Déu vivent, el meu penyal. Beneeixo el Senyor que em salva. Ha donat grans victòries al seu rei, ha mostrat l'amor que té al seu Ungit.
2ª Lectura (He 7,23-28): Germans, els sacerdots de l'antiga aliança van ser molts, perquè la mort els impedia de continuar en les seves funcions. Però Jesús, que viu per sempre, no traspassa a ningú les funcions sacerdotals. Per això té el poder de salvar definitivament tots els qui per ell s'acosten a Déu, ja que viu intercedint per sempre a favor d'ells. Un sacerdot així és el que ens calia: sant, innocent i sense taca; per això va ser tret d'enmig dels pecadors i enlairat més amunt del cel. Ell no necessita, com els altres, oferir víctimes cada dia tant pels seus propis pecats com pels pecats del poble: es va oferir a si mateix una sola vegada. La Llei havia fet sacerdots uns homes plens de febleses, però els termes del jurament que ha substituït la Llei han consagrat el Fill, que serà per sempre un sacerdot perfecte.
Versicle abans de l'Evangeli (Jn 14,23): Al·leluia. Qui m'estima, farà cas de les meves paraules, diu el Senyor; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mc 12,28-34): En aquell temps, un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments?». Jesús va respondre: «El primer és: ‘Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb tota la força’. El segon és aquest: ‘Estima els altres com a tu mateix’. No hi ha cap manament més gran que aquests».

Llavors el mestre de la Llei li digué: «És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que Ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'Ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb tota la força i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis». Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: «No ets pas lluny del Regne de Déu». I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta.

«Quin és el primer de tots els manaments?»

Rev. D. Ramón CLAVERÍA Adiego
(Embún, Huesca, Espanya)

Avui, està molt de moda parlar de l'amor als germans, de justícia cristiana, etc. Però gairebé no es parla de l'amor a Déu.

Per això hem de fixar-nos en aquesta resposta de Jesús al mestre de la llei, el qual, amb la millor intenció del món li diu: «Quin és el primer de tots els manaments?» (Mc 12,29), la qual cosa no era d'estranyar, ja que amb tantes lleis i normes, els jueus buscaven establir un principi unificador de totes les formulacions de la voluntat divina.

Jesús respon amb una senzilla pregària que, encara avui, els jueus reciten diverses vegades al dia i porten escrita a sobre: «Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb tota la força» (Mc 12,29-30). És a dir, Jesús ens recorda que, primerament, cal proclamar la primacia de l'amor a Déu com a tasca fonamental de l'home; i això és lògic i just, perquè Déu ens ha estimat primer.

Tanmateix, Jesús no s'acontenta de recordar-nos aquest manament primordial i bàsic, sinó que afegeix la necessitat d'estimar el proïsme com a un mateix, perquè, com diu el Papa Benet XVI: «l'amor a Déu i l'amor al proïsme són inseparables, són un únic manament. Però tots dos viuen de l'amor que ve de Déu, el qual ha estat el primer d'estimar-nos».

Ara bé, un aspecte que hom no comenta és que Jesús ens mana que estimem el proÏsme com a un mateix, ni més ni tampoc menys que a un mateix; i d'això hem de deduir que també ens mana que ens estimem nosaltres mateixos, puix que al cap i a la fi, som igualment obra de les mans de Déu i criatures seves, estimades per Ell.

Així doncs, si tenim com a regla de vida el doble manament de l'amor a Déu i als germans, Jesús ens dirà: «No ets pas lluny del Regne de Déu» (Mc 12,34). I si vivim aquest ideal, farem de la terra un assaig general del cel.