La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Contemplar l'Evangeli d'avui

Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)

Divendres 31 durant l'any

1ª Lectura (Rm 15,14-21): Personalment, germans meus, estic ben convençut que sou bons de veritat, perfectament instruïts i capaços d'amonestar-vos els uns als altres, sense necessitat de mi. Però, per la gràcia que Déu m'ha donat, us he escrit amb cert atreviment, com qui recorda coses que ja coneixeu. Déu, per la seva gràcia, ha volgut que jo, com un sacerdot de Jesucrist, exercís entre els no-jueus la funció sagrada d'anunciar la Bona Nova de Déu, perquè, santificats per l'Esperit Sant, puguin ser presentats a Déu com una ofrena agradable.

Per això amb tota raó puc gloriar-me en Jesucrist del meu servei a Déu: no gosaré mai referir res més que allò que Crist, valent-se de la meva paraula i de les meves obres, ha realitzat a través de mi per convertir els pobles no jueus. Ell m'ha donat el poder d'obrar prodigis i la força de l'Esperit, i així he dut a terme la missió d'anunciar la Bona Nova del Crist des de Jerusalem pertot arreu fins a Il·líria. Però, sempre m'he fet un honor d'anunciar l'evangeli només allà on el nom de Crist encara no era conegut, per no construir sobre els fonaments posats per un altre; en això segueixo el que diu l'Escriptura: «Hi veuran aquells a qui mai no s'havia contat res d'ell, comprendran aquells que no n'havien sentit parlar».
Salm responsorial: 97
R/. El Senyor ha revelat als pobles la seva salvació.
Canteu al Senyor un càntic nou: ha fet obres prodigioses, la seva dreta i el seu braç sagrat han sortit victoriosos.

El Senyor ha revelat la seva ajuda, i els pobles contemplen la salvació. L'ha mogut l'amor que ell guarda fidelment a la casa d'Israel.

Tothom ha vist, d'un cap a l'altre de la terra, la salvació del nostre Déu. Aclameu el Senyor arreu de la terra, esclateu en cants i en crits d'alegria.
Versicle abans de l'Evangeli (1Jn 2,5): Al·leluia. Els qui fan cas de la paraula de Jesucrist han arribat de debò a estimar Déu perfectament. Al·leluia.
Text de l'Evangeli (Lc 16,1-8): En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «Un home ric tenia un administrador, que va ser acusat de malversar els seus béns. Ell el cridà i li digué: ‘Què és això que sento a dir de tu? Dóna'm comptes de la teva administració, perquè d'ara endavant ja no podràs administrar els meus béns’. L'administrador va pensar: ‘Què faré, ara que el meu amo em treu de la feina? Cavar, no m'hi veig amb forces; captar, em fa vergonya. Ja sé què faré per a trobar gent que em rebi a casa seva quan perdi l'administració’.

»Llavors va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: ‘Quant deus al meu amo?’. Li respongué: ‘Cent gerres d'oli’. Ell li digué: ‘Aquí tens el teu rebut. Seu i ara mateix escriu-ne un que digui cinquanta’. A un altre li digué: ‘I tu, quant deus?’. Li respongué: ‘Cent sacs de blat’. Ell li diu: ‘Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta’.

»I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia: Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum».

«Els homes d'aquest món són més astuts (…) que els fills de la llum»

Mons. Salvador CRISTAU i Coll Bisbe de Terrassa (Barcelona, Espanya)

Avui, l'Evangeli ens presenta una qüestió a primera vista sorprenent. En efecte, diu el text de sant Lluc: «I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia» (Lc 16,8).

És evident que aquí no se'ns proposa de ser enganyosos en les relacions entre nosaltres, menys encara amb el Senyor. No es tracta, per tant, d'una lloança al que seria la malifeta d'un administrador. El que Jesús manifesta amb el seu exemple és una queixa per l'habilitat en la solució de les qüestions d'aquest món i la manca d'enginy veritable dels fills de la llum en la construcció del Regne de Déu: «Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum» (Lc 16,8).

Tot això ens mostra —una vegada més!— que el cor de l'home segueix amb els mateixos límits i pobreses de sempre. Actualment parlem de tràfic d'influències, de corrupció, d'enriquiments indeguts, de falsedat de documents... Més o menys, com en temps de Jesús.

Però la qüestió que això ens planteja és doble: És que pensem que podem enganyar Déu amb les nostres aparences, amb el nostre anar fent com a cristians? I, en parlar d'astúcia, hauríem de parlar també d'interès. Estem realment interessats en el Regne de Déu i la seva justícia? És freqüent la mediocritat en la nostra resposta com a fills de la llum? Jesús va dir també que allà on hi tenim el tresor allí hi ha el nostre cor (cf. Mt 6,21). Quin és per a nosaltres el tresor de la nostra vida? Cal que examinem els nostres anhels per tal de conèixer on hi tenim el nostre tresor... Ens diu sant Agustí: «El teu anhel continu és la teva veu contínua. Si deixes d'estimar callarà la teva veu, callarà el teu desig».

Potser avui, davant del Senyor, ens hem de plantejar quina ha de ser la nostra astúcia com a fills de la llum, és a dir la sinceritat en les nostres relacions amb Déu i amb els germans. «En veritat, la vida és sempre una opció: entre honradesa i injustícia, entre fidelitat i infidelitat, entre bé i mal (...). En definitiva —diu Jesús— cal decidir-se» (Benet XVI).

Pensaments per a l'Evangeli d'avui

  • «El Senyor va lloar el majordom a qui acomiadava de la seva administració, perquè havia mirat al futur» (Sant Agustí)

  • «El costum del suborn és un costum mundà i fortament pecador. És un costum que no ve de Déu: Déu ens ha demanat portar el pa a casa amb el nostre treball honest!» (Francesc)

  • «Dins el designi de Déu, l’home i la dona tenen la vocació de ‘dominar’ la terra (Gn 1,28) com a ‘administradors’ de Déu. Aquesta sobirania no ha de ser un domini arbitrari i destructiu. A imatge del Creador ‘que estima tot allò que existeix’ (Sa 11,24), l’home i la dona són cridats a participar en la providència divina sobre les altres criatures. D’aquí neix la seva responsabilitat pel món que Déu els ha confiat» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 373)