La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dilluns XXXIII durant l'any

1ª Lectura (1M 1,10-15.41-43.54-57.62-64): En aquells dies, dels successors d'Alexandre, rei de Macedònia, en sortí un rebrot pervers, Antíoc Epifanés, fill del rei Antíoc, educat a Roma com a ostatge. Va ser rei des de l'any cent trenta-set de l'era dels grecs. Per aquells mateixos dies sortí del poble d'Israel un grup d'homes infidels que convencia molta gent. Deien a tothom: «Convé que fem tractes amb els pobles veïns: d'ençà que ens n'hem separat, les coses no ens van gens bé». Molts trobaren bona aquesta proposta, i sense pensar-s'hi més alguns del poble anaren a parlar-ne amb el rei. El rei els donà totes les facultats per a posar en vigor els costums i el dret dels pagans. Ells construïren a Jerusalem un camp d'esports a l'estil dels pagans, es feren dissimular la circumcisió, apostataren de l'aliança de Déu, s'emparentaren amb els pagans i es vengueren a la maldat.

El rei Antíoc decretà que tot el seu reialme havia de formar un poble unificat, i cada regió havia d'abandonar els seus propis costums. Pertot arreu ho van acceptar, tal com el rei ho havia ordenat, i molts del poble d'Israel s'avingueren també a practicar el culte que el rei els imposava: oferiren sacrificis als ídols i violaven el repòs del dissabte.

L'any cent quaranta-cinc de l'era dels grecs, el dia quinze de mes de Casleu, el rei va fer posar l'abominació de la desolació a l'altar dels sacrificis. Per totes les poblacions de Judà instal·laren altars en els portals de les cases i en les places, per oferir l'encens. Tots els llibres de la Llei que trobaven, els esquinçaven i els tiraven al foc. El decret del rei condemnava a mort tothom qui guardés a casa un exemplar del llibre de l'Aliança o que volgués complir la Llei de Déu. N'hi hagué molts, però, del poble d'Israel que es mantingueren ferms i es resistiren a menjar els aliments prohibits per la Llei. S'estimaven més morir que deixar-se contaminar amb menjars prohibits i violar l'Aliança de Déu. I de fet, van morir. El poble d'Israel visqué sota el terror.
Salm responsorial: 118
R/. Salveu-me la vida, Senyor, i guardaré el vostre pacte.
M'encenc d'indignació, veient que els injustos abandonen la llei.

Els paranys dels injustos em volen capturar, però jo no oblido la vostra llei.

Allibereu-me de les violències dels homes, que pugui guardar els vostres preceptes.

Són a prop els meus astuts perseguidors, ells que estan lluny de la vostra llei.

La salvació és lluny dels injustos, perquè no mediten els vostres decrets.

Em dol de veure els qui han apostatat, sense fer cas de les vostres promeses.
Versicle abans de l'Evangeli (Jn 8,12): Al·leluia. Jo sóc la llum del món, diu el Senyor; el qui em segueix tindrà la llum de la vida. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Lc 18,35-43): En aquell temps, Jesús arribà prop de Jericó. Hi havia un cec assegut vora el camí, demanant caritat. En sentir passar la gent, va preguntar què era tot allò. Li digueren que passava Jesús de Natzaret. Llavors començà a cridar: «Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!». La gent que anava davant el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, tingues pietat de mi!». Jesús s'aturà i manà que li portessin el cec. Quan va ser a prop li preguntà: «Què vols que faci per tu?». Ell respongué: «Senyor, fes que hi vegi». Jesús li digué: «Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat». A l'instant hi veié, i seguia Jesús glorificant Déu. També tot el poble, en veure-ho, va lloar Déu.

«La teva fe t'ha salvat»

Mn. Antoni CAROL i Hostench
(Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Espanya)

Avui, el cec Bartimeu (cf. Mc 10,46) ens forneix tota una lliçó de fe, manifestada amb franca senzillesa davant del Crist. Quantes vegades ens faria bé repetir la mateixa cantarella de Bartimeu: «Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!» (Lc 18,37). És tan profitós per a la nostra ànima sentir-nos indigents! El fet és que ho som i que, malauradament, poques vegades ho reconeixem de veritat. I..., està clar: fem el ridícul. Així ens ho retreu sant Pau: «Què teniu que no ho hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7).

A Bartimeu no li fa vergonya sentir-se així. En no poques ocasions, la societat, la cultura del que és “políticament correcte”, voldran fer-nos callar: amb Bartimeu no ho aconseguiren. Ell no s'arronsà. Tot i que «la gent (...) el renyava perquè callés, ell cridava encara més fort: ‘Fill de David, tingues pietat de mi!» (Lc 18,39). Quina meravella! Dóna ganes de dir: —Gràcies, Bartimeu, per aquest exemple.

I paga la pena de fer-ho com ell, perquè Jesús escolta. I escolta sempre!, per més bullanga que alguns organitzin al voltant de nosaltres. La confiança senzilla —sense miraments— de Bartimeu desarma Jesús i li roba el cor: «Manà que li portessin el cec (...), [i] li preguntà: ‘Què vols que faci per tu?’» (Lc 18,40-41). Davant de tanta fe, Jesús no s'està de res! I... Bartimeu tampoc:«Senyor, fes que hi vegi» (Lc 18,41). Dit i fet: «Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat» (Lc 18,42). I és que «la fe, si és forta, defensa tota la casa» (Sant Ambròs), és a dir, ho pot tot.

Ell ho és tot, Ell ens ho dóna tot. Aleshores, quina altra cosa podem fer davant d'Ell, sinó donar-li una resposta de fe? I aquesta “resposta de fe” equival a “deixar-se trobar” per aquest Déu que —mogut pel seu afecte de Pare— ens busca des de sempre. Déu no se'ns imposa, però passa sovint molt a la vora de nosaltres: aprenguem la lliçó de Bartimeu i... no el deixem passar de llarg!