La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dijous XXXIII durant l'any

1ª Lectura (1M 2,15-29): En aquells dies, els agents reials que forçaven a l'apostasia arribaren al poble de Modín per obligar la gent a oferir els sacrificis. Hi anaren molts israelites i també Mataties s'hi reuní amb els seus fills. Els agents reials digueren a Mataties: «Ets un home d'autoritat i de prestigi, tens un gran ascendent en aquesta població i et fan costat els teus fills i familiars. Sigues el primer de complir les ordres del rei, tal com ho han fet totes les regions del seu reialme, igual que els homes de Judà i els qui s'han quedat a Jerusalem. Tu i els teus fills sereu amics del rei i us honrarà amb plata i or i amb molts altres obsequis». Mataties els respongué ben alt: «Ni que totes les nacions que hi ha dins els dominis del rei l'obeeixin i abandonin cadascuna el culte dels seus pares, per avenir-se a les ordres del rei, jo, amb els meus fills i els meus familiars ens mantindrem fidels a l'Aliança dels nostres pares. Déu ens en guard d'abandonar la seva Llei i les observances! No obeirem les ordres del rei. Res no ens farà decantar del nostre culte ni a la dreta ni a l'esquerra».

Tot just acabava de dir aquestes paraules, quan un jueu, a la vista de tothom, s'avançà cap a l'altar de Modín per oferir un sacrifici, tal com havia manat el rei. Mataties, en veure-ho, s'estremí tot ell, i, enardit de zel per aquella causa justa, hi corregué i el degollà sobre l'altar. Al mateix temps matà el funcionari reial que obligava la gent a oferir els sacrificis i derrocà l'altar. Sentia el zel per la Llei com l'havia sentit Finehès contra Zamrí, fill de Salú. Després Mataties passà per tot el poble de Modín cridant: «Tothom qui senti el zel per la Llei i estigui decidit a mantenir l'Aliança que vingui amb mi». I fugí amb els seus fills cap a les muntanyes, deixant en el poble tot el que tenien. Molts que volien mantenir les seves lleis i la seva religió baixaren a viure al desert.
Salm responsorial: 49
R/. L'home que viu honradament veurà la salvació de Déu.
Parla el Senyor, sobirà dels poderosos, convoca la terra de llevant fins a ponent. Des de Sió, ciutat meravellosa, Déu resplendeix.

«Aplegueu-me els meus fidels, que amb la sang d'una víctima segellaren l'aliança». El cel proclama la seva justícia, és Déu mateix qui judica.

«Ofereix a Déu accions de gràcies, compleix el que has promès a l'Altíssim, invoca'm en dies de perill; jo et salvaré, i reconeixeràs la meva glòria».
Versicle abans de l'Evangeli (Ps 94,8): Al·leluia. No enduriu, avui, els vostres cors; escolteu la veu de Déu. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Lc 19,41-44): En aquell temps, quan Jesús arribà prop de Jerusalem i veié la ciutat, arrencà a plorar per ella i digué: «Tant de bo que en el dia d'avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau! Però ara els teus ulls són incapaços de veure-ho! Vindran dies que els teus enemics construiran al teu voltant un mur de setge, t'encerclaran i t'atacaran per tots costats. Et rebatran per terra, a tu i als teus fills, i no hi deixaran pedra sobre pedra, perquè no has sabut reconèixer el moment en què Déu et visitava».

«Tant de bo que en el dia d'avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau!»

Mn. Blas RUIZ i López
(Ascó, Tarragona, Espanya)

Avui, la imatge que ens presenta l'Evangeli és la d'un Jesús que «arrencà a plorar» (Lc 19,41) per la sort de la ciutat escollida, que no ha reconegut la presència del seu Salvador. Coneixent les notícies que s'han donat en els darrers temps, ens resultaria fàcil d'aplicar aquesta lamentació a la ciutat que és —a la vegada— santa i font de divisions.

Però mirant més enllà, podem identificar aquesta Jerusalem amb el nou poble escollit, que és l'Església, i —per extensió— amb el món en què aquesta ha de dur a terme la seva missió. Si així ho fem, ens trobarem amb una comunitat que, tot i que ha assolit cims altíssims en el camp de la tecnologia i de la ciència, gemega i plora, perquè viu encerclada per l'egoisme dels seus membres, perquè ha aixecat al seu voltant els murs de la violència i del desordre moral, perquè rebat per terra els seus fills, arrossegant-los amb les cadenes d'un individualisme deshumanitzant. En definitiva, el que ens trobarem és un poble que no ha sabut reconèixer el Déu que la visitava (cf. Lc 19,44).

Tanmateix, nosaltres els cristians, no podem quedar-nos en la pura lamentació, no hem de ser profetes de desventures, sinó homes d'esperança. Coneixem el final de la història, sabem que el Crist ha fet caure els murs i ha trencat les cadenes: les llàgrimes que vessa en aquest Evangeli prefiguren la sang amb la qual ens ha salvat.

De fet, Jesús és present en la seva Església, especialment a través d'aquells més necessitats. Cal adonar-nos d'aquesta presència per a entendre la tendresa que Crist té per nosaltres: és tan excels el seu amor, ens diu sant Ambròs, que Ell s'ha fet petit i humil perquè arribem a ser grans; Ell s'ha deixat lligar entre bolquers com un nadó perquè nosaltres siguem alliberats dels lligams del pecat; Ell s'ha deixat clavar a la creu perquè nosaltres siguem comptats entre les estrelles del cel... Per això, hem de donar gràcies a Déu, i descobrir present enmig de nosaltres aquell que ens visita i ens redimeix.