evangeli.net

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

200 mossens comenten l'Evangeli del dia

Contemplar l'Evangeli d'avui

Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)

Dissabte 3 durant l'any

escoltar

Descarregar

1ª Lectura (2S 12,1-7a.10-17): En aquells dies, el Senyor envià Natan a David. Natan hi anà i li digué: «En una ciutat hi havia dos homes; l'un era ric i l'altre, pobre: El ric tenia molts ramats d'ovelles i de vaques. El pobre no tenia res més que una ovella petita que ell mateix havia comprat i havia criat. L'ovella creixia amb ell i amb els seus fills. Menjava del seu plat, bevia del seu vas, dormia als seus braços i la tenia com una filla. Un dia el ric rebé a casa seva un foraster, i com que li dolia de prendre un moltó o un vedell dels seus ramats per servir-lo al seu hoste, prengué l'ovella del pobre i la serví al foraster».

En sentir això, David s'indignà moltíssim i digué a Natan: «Ho juro per la vida del Senyor: un home així mereixeria la mort. Pagarà l'ovella quatre vegades perquè, sense mirament, ha comès una acció com aquesta». Natan li respongué: «Aquest home ets tu. Això diu el Senyor, Déu d'Israel: Ja que tu m'has menyspreat prenent per esposa la dona d'Uries, l'hitita, l'espasa no s'apartarà mai més de casa teva. Això diu el Senyor: Faré que els mals et vinguin de la teva pròpia casa. Davant els teus ulls donaré les teves esposes a un altre que te les prendrà a la llum del dia. Tu has obrat d'amagat, jo ho faré a plena llum davant tot el poble d'Israel».

David digué a Natan: «He pecat contra el Senyor». Natan li respongué: «Està bé: el Senyor passa per alt el teu pecat; no moriràs. Però amb aquest acte has ofès el Senyor: per això el fill que t'ha nascut morirà». Natan se'n tornà a casa seva. El Senyor envià una malaltia al noi que la muller d'Uries havia donat a David, i perderen tota l'esperança. David implorà Déu a favor del nen, dejunant i dormint a terra. Els notables del palau intentaven fer-lo alçar de terra, però ell no en feia cas, ni volia tastar res.

Salm responsorial: 50

R/. Déu meu, creeu en mi un cor ben pur.

Déu meu, creeu en mi un cor ben pur, feu renéixer en mi un esperit ferm. No em llanceu de la vostra presència, ni em prengueu el vostre esperit sant.

Torneu-me el goig de la vostra salvació, que em sostingui un esperit magnànim. Ensenyaré els vostres camins als pecadors, i tornaran a vós els qui us han abandonat.

No em demaneu compte de la sang que he vessat, i aclamaré el vostre perdó, Déu meu, Déu que em salveu. Obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança.

Versicle abans de l'Evangeli (Jn 3,16): Al·leluia. Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en ell tenen vida eterna. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mc 4,35-41): Un dia, cap el tard, Jesús diu als deixebles: «Travessem a l’altra banda». I havent acomiadat la multitud, se l’enduen en la barca tal com era; i altres barques eren amb ell. I s’aixeca una gran tempesta de vent i les onades es ficaven en la barca, de tal manera que ja s’omplia la barca. I ell era a la popa, sobre un capçal, dormint; i el desperten i li diuen: «Mestre, ¿no et fa res que ens perdem?». I aixecant-se, increpa el vent i diu al mar: «Calla, emmudeix!». I el vent cessà, i es feu una gran bonança. I els digué: «Per què sou porucs? ¿Encara no teniu fe?». I temeren amb un gran temor, i es deien uns als altres: «Qui, doncs, és aquest, que fins el vent i el mar l’obeeixen?».

© Albada Editorial / evangeli.net

«Per què sou porucs? ¿Encara no teniu fe?»

Mn. Joaquim FLURIACH i Domínguez (St. Esteve de P., Barcelona, Espanya)

Avui, el Senyor renya els seus deixebles per la seva manca de fe: «Encara no teniu fe?» (Mc 4,40). Jesucrist ja havia donat prou mostres de ser l'Enviat i encara no creuen. No se n'adonen que, tenint amb ells el mateix Senyor, no cal témer res. Jesús fa un paral·lelisme clar entre “fe” i “valentia”.

En un altre lloc de l'Evangeli, davant d'una situació en la qual els Apòstols dubten, es diu que encara no podien creure perquè no havien rebut l'Esperit Sant. Molta paciència li caldrà al Senyor per a seguir ensenyant als primers allò que ells mateixos ens mostraran després, i del que en seran ferms i valents testimonis.

Estaria molt bé que nosaltres també ens sentíssim “renyats”. Amb més motiu encara!: hem rebut l'Esperit Sant que ens fa capaços d'entendre com realment el Senyor és amb nosaltres en el camí de la vida, si de debò busquem fer sempre la voluntat del Pare. Objectivament, no tenim cap motiu de covardia. Ell és l'únic Senyor de l'Univers, perquè «el vent i el mar l’obeeixen» (Mc 4,41), com afirmen admirats els deixebles.

Aleshores, què m'acovardeix? Són motius tan greus com per a posar en entredit el poder infinitament gran com és l'Amor que el Senyor ens té? Aquesta és la pregunta que els nostres germans màrtirs van saber respondre, no ja amb paraules, sinó amb la seva pròpia vida. Com tants germans nostres que, amb la gràcia de Déu, diàriament fan de cada contradicció un pas més en el creixement de la fe i de l'esperança. Nosaltres, per què no? És que no sentim dins nostre el desig d'estimar el Senyor amb tot el pensament, amb totes les forces, amb tota l'ànima?

Un dels grans exemples de valentia i de fe, el tenim en Maria, Auxili dels cristians, Reina dels confessors. Al peu de la Creu va saber mantenir dempeus la llum de la fe... que es va fer esclatant el dia de la Resurrecció!

Pensaments per a l'Evangeli d'avui

«En l’oració feta degudament, es fonen les penes com la neu davant el sol» (Sant Joan Mª Vianney)
«Els Apòstols no han de témer les amenaces: Crist —encara que silenciós— és a la barca i, per això mateix, mai s’ha enfonsat» (Benet XVI)
«La referència primera i última d’aquesta catequesi serà sempre Jesucrist mateix, com a ‘camí, veritat i vida’ (Jn 14,6). Contemplant-lo en la fe, els cristians poden esperar que el Crist realitzi en ells les seves promeses, i que, estimant-lo amb l’amor amb què Ell els ha estimat siguin capaços de fer les obres que corresponen a la dignitat de la vida cristiana» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 1.698)