La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Contemplar l'Evangeli d'avui

Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)

Dilluns 4 durant l'any
1ª Lectura (2S 15,13-14.30; 16,5-13a): En aquells dies, un missatger portà a David la nova que el poble d'Israel s'havia passat a Absalom. David digué a tots els oficials i cortesans que eren amb ell a Jerusalem: «Fugim, que si Absalom ens trobava a Jerusalem, no ens podríem escapar. No us entretingueu, no fos cas que ell anés més llest que nosaltres i ens aconseguís; a més de derrotar-nos, potser passaria la ciutat a fil d'espasa». David emprengué la pujada de les Oliveres tot plorant, amb el cap cobert i els peus descalços. Tots els qui l'acompanyaven també es cobrien el cap i pujaven tot plorant.

Quan David arribà a Bahurim, sortí un home d'un clan de la família de Saül, que es deia Semeí, fill de Guerà. Aquest home maleïa David i li tirava pedres, a ell i als seus oficials. L'exèrcit de David i tots els seus valents l'escortaven a dreta i a esquerra. Semeí cridava a David: «Ves-te'n, ves-te'n, sanguinari i pervers. El Senyor et fa pagar tota la sang de la família de Saül, a la qual has usurpat el tron i ara l'ha donat al teu fill Absalom. Paga els teus crims, home sanguinari!».

Abisaí, fill de Sarvià, digué al rei: «Per què gosa aquest gos mort maleir el rei, el meu senyor? Deixa-m'hi anar, que li tallaré el cap». El rei li contestà: «Per què voleu defensar-me, fills de Sarvià? Si aquest home em maleeix, és perquè el Senyor li diu que maleeixi a David. Qui pot demanar-li: Per què ho fas?». Després digué a Abisaí i a tots els altres oficials: «Si em vol la mort el meu propi fill, sortit de les meves entranyes, amb més raó aquest benjaminita. Deixeu-lo que em maleeixi. El Senyor li ho ha manat. Potser el Senyor, en veure la meva pena, convertirà en bé aquesta maledicció d'avui». I David, amb els seus homes, continuà el camí.
Salm responsorial: 3
R/. Alceu-vos, Senyor, salveu-me, Déu meu.
Quants n'hi ha, Senyor, que em persegueixen! Són molts els qui s'aixequen contra meu. Són molts els qui diuen de mi: «No espereu pas que Déu el salvi».

Senyor, vós sou l'escut que em protegeix, als ulls de tots, vós sou la meva glòria. Quan crido invocant el Senyor, ell em respon des de la santa muntanya.

Me'n vaig al llit, i dormo en pau fins que em desperto. El Senyor em sosté. No em fa por la multitud que acampa al meu voltant. Alceu-vos, Senyor, salveu-me, Déu meu.
Versicle abans de l'Evangeli (Lc 7,16): Al·leluia. Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta, Déu ha visitat el seu poble. Al·leluia.
Text de l'Evangeli (Mc 5,1-20): En aquell temps, Jesús amb els seus deixebles arribaren a l’altra banda de la mar, a la regió dels gerasencs. I baixant ell de la barca, immediatament li sortí a l’encontre des dels sepulcres un home amb un esperit immund que tenia l’estada en els sepulcres. I ja ni amb cadenes ningú no el podia lligar, ja que sovint, subjectat amb grillons i cadenes, havia trencat cadenes i trossejat grillons, i ningú no era capaç de dominar-lo. I sempre, nit i dia, en els sepulcres i en les muntanyes s’estava cridant i colpejant-se amb pedres. I veient des de lluny Jesús, corregué i l’adorà, i clamant amb veu forta, diu: «Què tinc jo amb tu, Jesús, Fill de Déu Altíssim? T’adjuro per Déu, que no em turmentis». I li deia: «Surt, esperit immund, de l’home». I li preguntà: «Quin és el teu nom?». I li digué: «Legió és el meu nom, perquè som molts». I li pregava molt que no l’expulsés fora del país.

I hi havia allí, cap a la muntanya, un gran ramat de porcs pasturant, i li suplicaren, dient: «Envia’ns als porcs perquè hi entrem». I els ho va permetre. I sortint els esperits immunds, entraren en els porcs. I el ramat es tirà pel precipici al mar, com uns dos mil, i s’ofegaren en el mar. I els qui els pasturaven fugiren i ho anunciaren a la ciutat i als camps; i sortiren a veure què havia passat. I venen a Jesús, i veuen aquell que havia estat endimoniat, assegut, vestit i amb sana ment, aquell que havia tingut la legió, i s’espantaren. I els qui ho havien vist els contaren el que li havia succeït a l’endimoniat, i també el fet dels porcs. I començaren a pregar-lo que s’allunyés dels seus termes. I quan ell pujà a la barca, el qui havia estat endimoniat el pregava que pogués estar amb ell. Però no el va admetre, sinó que li digué: «Ves a casa teva, als teus, i anuncia’ls les coses que el Senyor ha fet amb tu, i com ha tingut misericòrdia amb tu». I se n’anà, i començà a predicar a la Decàpolis quantes coses li havia fet Jesús, i tots se’n meravellaven.

© Albada Editorial / evangeli.net

«Surt, esperit immund, de l’home»

Mn. Ramon Octavi SÁNCHEZ i Valero (Viladecans, Barcelona, Espanya)

Avui trobem un fragment de l'Evangeli que pot provocar el somriure a més d'un. Imaginar-se uns dos mil porcs precipitant-se muntanya avall, no deixa de ser una imatge una mica còmica. Però la veritat és que a aquells porquers no els va fer cap gràcia, es van enfadar d'allò més i li van demanar a Jesús que se n'anés del seu territori.

L'actitud dels porquers, tot i que humanament semblaria lògica, no deixa de ser ben recriminable: preferirien haver salvat els seus porcs abans que la curació de l'endimoniat. És a dir, primer els béns materials, que ens proporcionen diners i benestar que no pas la vida en dignitat d'un home que no és dels “nostres”. Perquè el qui estava posseït per un esperit maligne només era una persona que «I sempre, nit i dia, en els sepulcres i en les muntanyes s’estava cridant i colpejant-se amb pedres» (Mc 5,5).

Nosaltres tenim moltes vegades aquest perill d'aferrar-nos a allò que és nostre, i desesperar-nos quan perdem allò que és només material. Així, per exemple, el pagès es desespera quan perd una collita fins i tot quan la té assegurada, o el jugador de borsa fa el mateix quan les seves accions perden part del seu valor. En canvi, molt pocs es desesperen veient la fam o el malviure de tants éssers humans, alguns dels quals viuen al costat nostre.

Jesús sempre va posar per davant les persones, fins i tot davant de les lleis i dels poderosos del seu temps. Però nosaltres massa vegades pensem només en nosaltres mateixos i en allò que creiem que ens procura felicitat, tot i que l'egoisme mai porta felicitat. Com diria el bisbe brasiler Helder Cámara: «L'egoisme és la font més infal·lible de la infelicitat per a un mateix i pels qui l'envolten».

Pensaments per a l'Evangeli d'avui

  • «És com si Jesús digués: Surt de casa meva, què hi fas en la meva estança? Jo desitjo entrar: Surt d’aquest home, d’aquesta estança preparada per a mi» (Sant Climent de Roma)

  • «El cristià és algú que porta dins de si mateix un desig profund: el de trobar-se amb el seu Senyor al costat dels seus germans... És el que ens fa feliços!» (Francesc)

  • «El pecat mortal ataca en nosaltres el principi vital que és la caritat. Per això fa necessària una nova iniciativa de la misericòrdia de Déu i una conversió del cor que es realitza normalment amb el sagrament de la Reconciliació» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 1.856)