Avui contemplem —un cop més!— el Senyor sol·licitat per la gent («anaren corrents a saludar-lo») i, alhora, Ell sol·lícit de la gent, sensible a llurs necessitats. En primer lloc, en sospitar que alguna cosa passa, pregunta, s'interessa pel problema.

Intervé un dels protagonistes, això és, el pare d'un noi que és posseït d'un esperit maligne: «Mestre, t'he portat el meu fill, posseït d'un esperit que el priva de parlar. Quan se n'apodera, sigui on sigui, el tira per terra, i el noi treu bromera, cruix de dents i es queda rígid» (Mc 9,17-18).

És terrible el mal que pot arribar a fer el Diable!, una criatura sense caritat. —Senyor, hem de pregar!: «Allibereu-nos de qualsevol mal». No s'entén com poden haver-hi avui dia veus que diuen que no existeix el Diable, o d'altres que li reten alguna mena de culte... És absurd! Nosaltres hem de treure'n una lliçó: no es pot jugar amb foc!

«He dit als teus deixebles que l'hi traguessin, però no han pogut» (Mc 9,18). En escoltar aquestes paraules, Jesús rep un disgust. Es disgusta, sobretot, per la manca de fe... I els falta fe perquè han de pregar més: «Esperits d'aquesta mena només es poden treure amb la pregària» (Mc 9,29).

La pregària és el diàleg “intimista” amb Déu. Sant Joan Pau II afirmà que «la pregària comporta sempre una mena d'amagament amb Crist en Déu. Només en un “amagament” així actua l'Esperit Sant». En un ambient íntim d'amagament es practica l'assiduïtat amistosa amb Jesús, de la qual s'esdevé l'increment de confiança en Ell, és a dir, l'augment de fe.

Però aquesta fe, que mou muntanyes i foragita esperits malignes («Tot és possible al qui creu!») és, sobretot, un do de Déu. La nostra pregària, en tot cas, ens posa en disposició de rebre el do. Aquest do, però, l'hem de suplicar: «Crec, però ajuda'm a tenir més fe» (Mc 9,24). La resposta del Crist no es farà “pregar”!