Avui, Jesús, tot usant metàfores preses de la natura pròpia del seu entorn a les més fèrtils terres de la Galilea, on passà la seva infantesa i adolescència —els lliris del camp i els ocells del cel—, ens recorda que Déu Pare és provident i que, si vetlla per les seves criatures més dèbils, molt més ho farà per als éssers humans, les seves creatures predilectes (cf. Mt 6,26.30).

El text de Mateu és d'un tarannà alegre i optimista, on trobem un Fill molt orgullós del seu Pare perquè aquest és provident i vetlla constantment pel benestar de la seva creació. Aquest optimisme de Jesús no solament ha de ser el nostre per tal que ens mantinguem ferms en l'esperança —«No us preocupeu» (Mt 6,31)— quan sorgeixen les situacions dures en les nostres vides. També ha de ser un incentiu per a què nosaltres siguem providents en un món que necessita viure el que és la veritable caritat, és a dir, la vivència de l'amor en acció.

Sovint se'ns diu que hem de ser els peus, les mans, els ulls, les oïdes, la boca de Jesús en mig del món, però, en el sentit de la caritat, la situació és encara més profunda: hem de ser això mateix, però del Pare provident dels cels. Els éssers humans estem cridats a fer realitat aquesta Providència de Déu, sent sensibles i auxiliant els més necessitats.

En paraules de Benet XVI, «els homes destinataris de l'amor de Déu, esdevenen subjectes de la caritat, cridats a fer-se ells mateixos instruments de la gràcia per a difondre la caritat de Déu i per a teixir xarxes de caritat». Però també ens recordà el Sant Pare que la caritat ha d'anar acompanyada de la Veritat que és el Crist, per tal que no esdevingui un mer acte de filantropia, nu de tot sentit espiritual cristià, propi dels qui viuen segons ens ensenyà el Mestre.