Avui notem que Jesús exigeix no solament escoltar la seva paraula, sinó —i sobretot— adherir-nos-hi coherentment. Així, diu Ell, «entrarà al Regne del cel (...) el qui fa la voluntat del meu Pare» (Mt 7,21). Jesucrist pot exigir personalment tal cosa perquè Ell mateix és Déu, el Fill de Déu.

Que la nostra fe s'ha de viure «amb obres i de veritat» (1Jn 3,18) és quelcom que s'ha predicat des dels inicis del cristianisme. Benet XVI, però, en la seva encíclica Spe salvi ho recordava —podríem dir— amb un llenguatge modern: el missatge cristià no sols és una qüestió “informativa”, sinó que és i ha de ser una realitat “performativa”. «Això significa que l'Evangeli no és solament una comunicació de coses que es poden saber, sinó una comunicació que comporta fets i canvia la vida».

«No us he conegut mai» (Mt 7,23): Déu ens guardi d'haver d'escoltar algun dia aquestes paraules tan severes! Ens convé parar atenció en un fet, que d'entrada, pot causar-nos sorpresa: Jesucrist se sent directament afectat per la nostra resposta (o “no resposta”) de fe; Ell en fa una cosa personal seva. I no és per menys: el cristianisme no és una ideologia, ni un simple programa ètic, sinó i sobretot una trobada personal amb Algú. En aquesta mateixa línia, sant Joan Pau II afirmava que el fonament de la moral cristiana consisteix precisament en el seguiment del Crist.

És molt adient la imatge dels homes que construeixen «la seva casa damunt de sorra»: homes sense seny, homes ensorrats!!! (cf. Mt 7,26-27). Una societat sense Déu (o que, en la pràctica, s'allunya de la llei de Déu) és una societat encallada perquè li manca el “motor” de l'esperança. Quan l'home s'allunya de Déu, l'home s'allunya també de l'home. En canvi, és «feliç l'home que (...) estima de cor la Llei del Senyor. Serà com un arbre que arrela vora l'aigua: dóna fruit quan n'és el temps i mai no es marceix el seu fullatge» (Sl 1,1-3).