La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Contemplar l'Evangeli d'avui

Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)

Dimarts 9 de durant l'any

1ª Lectura (Tb 2,10-23): Un dia, Tobit arribà a casa molt cansat pel treball dels enterraments. S'estirà arran d'una paret i s'adormí. Mentre dormia, d'un niu d'orenetes li van caure als ulls els excrements calents encara dels ocells, i en va quedar cec.

El Senyor permeté que li vingués aquesta prova, perquè la posteritat rebés l'exemple d'una paciència semblant a la del sant Job. Tobit, que ja des de nen havia cregut en Déu i havia guardat els seus manaments, no es va queixar a Déu d'aquesta desgràcia de perdre la vista, sinó que es mantingué ferm en la fe, donant gràcies a Déu tots els dies de la seva vida. I així com aquells reis insultaven el sant Job, també els familiars i parents de Tobit es reien de la seva conducta i li deien: «Què se n'ha fet, d'aquella esperança teva, de les almoines, i dels enterraments de morts?». Tobit els renyava: «No enraoneu així! Nosaltres som fills dels sants i esperem aquella vida que Déu donarà als qui no perden la confiança en ell».

Anna, la muller de Tobit, anava cada dia a treballar en un taller, i amb aquest treball es guanyava la vida com podia. Una vegada que es presentà a casa amb un cabrit, el seu home, en sentir els bels de l'animaló, li va fer aquesta advertència: «No és pas robat aquest cabrit? Si de cas, torneu-lo als seus amos, ja que no hem de menjar ni tocar coses robades». La seva dona li respongué tota enfadada: «Que n'ha estat, d'inútil, la teva esperança! Ja es veu com han acabat les teves caritats!» I el reprenia amb aquests i d'altres improperis.
Salm responsorial: 111
R/. El just se sent ferm confiant en el Senyor.
Feliç l'home que venera el Senyor i estima de cor els seus preceptes. La seva descendència serà gran al país, serà beneït el llinatge dels justos.

Viu sense por de les males noves, se sent ferm confiant en el Senyor; té el cor incommovible, res no tem, i a la fi veurà vençuts els enemics.

Reparteix el que té, ho dona als pobres, la seva bondat consta per sempre, pot alçar el front amb dignitat.
Versicle abans de l'Evangeli (Ef 1,17-18): Al·leluia. Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls del nostre cor perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat. Al·leluia.
Text de l'Evangeli (Mc 12,13-17): En aquell temps, els principals de Jerusalem van enviar a Jesús alguns fariseus i alguns partidaris d'Herodes per sorprendre'l en alguna paraula comprometedora. Hi van, doncs, i li diuen: «Mestre, sabem que dius la veritat, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones, sinó que ensenyes de debò el camí de Déu. Digues: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? ¿L'hem de pagar o no l'hem de pagar?».

Jesús es va adonar de la seva hipocresia i els respongué: «Per què em poseu a prova? Porteu-me un denari i deixeu-me'l veure». Ells l'hi portaren. Jesús els preguntà: «De qui són aquesta cara i aquesta inscripció?». Ells li respongueren: «Del Cèsar». Jesús els digué: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu». I quedaren sorpresos de la seva resposta.

«Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu»

Rev. D. Manuel SÁNCHEZ Sánchez (Sevilla, Espanya)

Avui, novament ens meravellem de l'enginy i saviesa del Crist. Ell, amb la seva magistral resposta, assenyala directament la justa autonomia de les realitats terrenals: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar» (Mc 12,17).

La Paraula d'avui, però, és quelcom més que saber-se'n sortir d'un conflicte; és una qüestió que té actualitat en tots els moments de la nostra vida: què li estic donant a Déu?; És realment el que m'importa més en la meva vida? On he posat el meu cor? Perquè... «on teniu el tresor, hi tindreu el cor» (Lc 12,34).

En efecte, segons sant Jeroni, «heu de donar necessàriament al Cèsar la moneda que porta impresa la seva imatge; però vosaltres doneu amb gust tot el vostre ésser a Déu, perquè està impresa en nosaltres la seva imatge i no la del Cèsar». Al llarg de la seva vida, Jesucrist planteja constantment la qüestió de l'elecció. Som nosaltres els qui estem cridats a elegir, i les opcions són clares: viure des dels valors d'aquest món, o viure des dels valors de l'Evangeli.

Sempre és temps d'elecció, temps de conversió, temps per a tornar a “resituar” la nostra vida en la dinàmica de Déu. Serà l'oració, i especialment la realitzada amb la Paraula de Déu, la que ens vagi descobrint què vol Déu de nosaltres. Aquell que sap escollir Déu esdevé habitacle de Déu, ja que «qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell» (Jn 14,23). És la pregària la que es converteix en l'autèntica escola on, com afirma Tertul·lià, «Crist ens va ensenyant quin era el designi del Pare que Ell realitzava en el món, i quin el capteniment de l'home per tal que sigui conforme a aquest mateix designi». Tant de bo si reeixim en elegir el camí que ens convé!