La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Contemplar l'Evangeli d'avui

Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)

Dissabte 9 de durant l'any

1ª Lectura (Tb 12,1.5-15.20): En aquells dies, Tobit va cridar el seu fill i li digué: «Què li podem donar, a aquest sant home que t'ha acompanyat?». El van fer venir, doncs, i parlant-li a soles, pare i fill van insistir-li que es dignés a acceptar la meitat de tot el que havien dut del viatge.

L'àngel els digué en secret: «Beneïu el Déu del cel, enaltiu-lo davant de tots els vivents pels favors que n'heu rebut. És bo de guardar el secret del rei, però les obres glorioses de Déu les hem de revelar i d'enaltir. L'oració, acompanyada del dejuni i de les bones obres, és millor que aplegar l'or a mans plenes: les bones obres alliberen de la mort, expien els pecats i duen a la vida eterna, mentre que els qui obren el mal són els pitjors enemics de la seva pròpia vida.

»Ara us revelaré la veritat, no us amagaré més el secret que he guardat fins avui. Quan pregaves amb llàgrimes i enterraves els morts, quan t'aixecaves de taula i amagaves els morts a casa durant el dia per enterrar-los de nit, jo presentava al Senyor la teva pregària. Però havies de ser posat a prova justament perquè la teva vida era agradable a Déu. l el Senyor m'envià perquè recobressis la vista i perquè alliberés del dimoni Sara, l'esposa del teu fill. Perquè jo soc l'àngel Rafael, un dels set que estem al servei personal del Senyor. I ara ja he de retornar al qui m'ha enviat. Vosaltres beneïu Déu i feu conèixer les seves meravelles».
Salm responsorial: Tb13
R/. Beneït sigui el Senyor, Déu que viu eternament.
Ell castiga i es compadeix, fa baixar al país dels morts i en fa sortir, i ningú no pot fugir de la seva mà.

Veureu el que farà per vosaltres i proclamareu amb totes les forces el vostre agraïment; beneireu el Senyor que fa justícia i enaltireu el rei dels segles.

Jo canto la seva lloança al país on visc deportat, anuncio la seva majestat i el seu poder davant d'un poble pecador.

Convertiu-vos, pecadors, feu el bé, que és agradable als seus ulls: Qui sap si us tractarà amb benevolència i es compadirà de vosaltres.
Versicle abans de l'Evangeli (Mt 5,3): Al·leluia. Feliços els pobres en l'esperit: el Regne del cel és per a ells. Al·leluia.
Text de l'Evangeli (Mc 12,38-44): En aquell temps, Jesús instruint la gent, deia: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor».

Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: «Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure».

«Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure»

Mn. Enric PRAT i Jordana (Sort, Lleida, Espanya)

Avui, com en temps de Jesús, els devots —i encara més els “professionals” de la religió— podem patir la temptació d'una mena d'hipocresia espiritual, palesada en actituds vanitoses, justificades pel fet de sentir-nos millors que la resta: per alguna cosa som els creients, els practicants... els purs! Si més no, en el fur intern de la nostra consciència, a vegades potser ens sentim així; sense arribar, amb tot, a “fer veure que preguem” i, menys encara, a “devorar els béns de ningú”.

En contrast evident amb els mestres de la llei, l'Evangeli ens presenta el gest senzill, insignificant, d'una dona viuda que va suscitar l'admiració de Jesús: «Llavors va arribar una viuda pobra que hi va tirar dues petites monedes de coure» (Mc 12,42). El valor del donatiu era quasi nul, però la decisió d'aquella dona era admirable, heroica: donà tot el que tenia per a viure.

En aquest gest, Déu i els altres passaven davant d'ella i de les seves pròpies necessitats. Ella quedava totalment a les mans de la Providència. No li quedava cap altra cosa on agafar-se perquè, voluntàriament, ho havia posat tot al servei de Déu i de l'atenció dels pobres. Jesús —que ho veié— avaluà l'oblit de si mateixa, i el desig de lloar Déu i de socórrer els pobres, com el donatiu més important de tots els que s'havien fet —potser ostentosament— al mateix lloc.

La qual cosa vol dir que l'opció fonamental i salvífica s'esdevé en el nucli de la pròpia consciència, quan decidim obrir-nos a Déu i viure a disposició del pròxim; el valor de l'elecció ve donat no pas per la qualitat o quantitat de l'obra feta, sinó per la puresa de la intenció i la generositat de l'amor.