Avui, l'Evangeli ens explica que ningú que trobi Jesús pot fer-ho amb indiferència. ¿Per què el rabí el convida a compartir el seu menjar per a tractar-lo, després, amb descortesia tot descurant atendre'l amb les mostres de respecte i d'honor acostumades?

Lluc dibuixa un agut contrast entre l'arrogant i incorrupte fariseu, que segueix totes les normes, però manca de la sensibilitat per tal d'aplicar les més elementals accions d'amabilitat envers l'hoste, i la dona que —tenint una reputació de pecadora— rep Jesús amb una atenció amorosa (cf. Lc 7,45-46). No hi ha dubte que ella entén la importància d'aquesta amorosa atenció, alhora que el fariseu manca totalment d'aquesta sensibilitat. Els fariseus evitaven la companyonia dels “pecadors públics” i, en fer-ho, descuraven donar-los l'ajut que necessiten amb vista a trobar llur guarició i llur integritat.

Com a éssers humans, és molt difícil estimar veritablement i reeixir perdonar les persones, i caiem en la temptació de preocupar-nos de les aparences per tal d'adquirir, així, la reputació d'una vida virtuosa, alhora que continuem conreant la nostra tendència a jutjar i a no perdonar. Moltes narracions de l'Evangeli ens parlen de l'actitud dels fariseus enfront dels publicans. Si ara volguéssim descriure allò que els fariseus farien si visquessin en la nostra societat d'ara, podríem veure —per exemple— que certament anirien a Missa i seguirien adientment, però en llur camí de tornada a casa, no dubtarien en criticar negativament els altres. Certament, és laudable assistir a Missa i observar les normes del capteniment cristià, però tota aquesta acurada observança no té cap valor si no va acompanyada d'un genuí esperit d'amor i perdó.

Segons Benet XVI, «el nou culte cristià abasta tots els aspectes de la vida, transfigurant-la (...). L'Eucaristia, en implicar la realitat humana concreta del creient, fa possible dia a dia la transfiguració progressiva de l'home, cridat a esdevenir per gràcia la imatge del Fill de Déu».