Avui, l’oració col•lecta de la missa del sant del dia resa així: «Oh Déu, vós heu donat a sant Ramon de Penyafort, prevere, una gran misericòrdia envers els pecadors, concediu-nos, per la seva intercessió, que, alliberats del pecat que ens esclavitza, fem la vostra voluntat amb llibertat d’esperit». Vet aquí, doncs, que ens trobem davant d’un eminent jurista (canonista) —home de lleis— que excel•lí en la virtut de la misericòrdia.

¡Quin contrast: home de lleis, home de misericòrdia! Llei i misericòrdia: a primera vista podríem tenir la impressió que es tracta de dos conceptes antagònics. Nogensmenys, en Jesucrist convergeixen ambdues realitats: Ell és la “Llei” («Jo sóc el camí»), i alhora la “Misericòrdia”. Llibertat sí, i ordre també. Amb el llenguatge de Benet XVI: l’«eros» (desig) sense l’«agapé» (caritat) esdevé un “eros boig”, un desig esclavitzant, anihilador de la llibertat personal. Per tant, llibertat sí, i ordre també.

En efecte, hi ha una llei, un camí, car l’amor no és qualsevol cosa o allò que a cadascú li sembla (de fet, hi ha amors que maten). El mateix Fill de Déu és el “Logos” (“ordre”), i té un “aliment” que és complir la voluntat del Pare: Ell no ha parlat pel seu compte. Sí, hi ha un Camí, hi ha una Veritat; i alhora hi ha la Misericòrdia per a l’home que reconeix que no ha encertat el camí. Per això el Crist —semblantment a la dóna sorpresa en adulteri— em pregunta: «—Ningú no t’ha condemnat? —Ningú. —Doncs jo tampoc. Però d’ara endavant no pequis més» (Jn 8,10-11). Per a estimar cal ser lliure, però la llibertat sense l’ordre dels valors acaba morint.

Rere d’aquella enorme tasca d’ordenació i compilació de lleis i decretals canòniques bategava el cor d’un bon pastor, Ramon de Penyafort, que excel•lí en misericòrdia alhora que com a pastor responsable no deixava de mostrar les exigències de l’amor: «La vostra puresa mereix i exigeix que la vostra innocència sigui purificada amb sacrificis freqüents; cal que ho tingueu com un gran goig i com a prova d’amor».