Contemplar l'Evangeli d'avui
Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)
Tanmateix, ell portava les nostres malalties, i havia pres damunt seu els nostres dolors; nosaltres el teníem per un home castigat que Déu assota i humilia. Mentre ell, per les nostres faltes, moria malferit, fet pols per les nostres culpes, complia la pena que ens torna la pau, i les seves ferides ens curaven. Tots anàvem errants com un ramat que es dispersa, cadascú seguia el seu camí, mentre el Senyor li infligia la pena que tots nosaltres havíem merescut. Quan era maltractat, ell s'humiliava i no obria la boca; com els anyells portats a matar, o les ovelles mentre les esquilen, ell callava i no obria ni tan sols la boca. Se l'han endut de la presó i del tribunal, i, qui es preocupa de la seva sort? Perquè fou segat d'entre els qui viuen, en pena de la infidelitat del meu poble. L'han sepultat amb els injustos, l'han enterrat amb els malfactors, a ell que no obrava amb violència ni tenia mai als llavis la perfídia.
El Senyor volgué que el sofriment el triturés. Quan haurà donat la vida per expiar les culpes, veurà una descendència, viurà llargament, i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme. Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum; el just, amb les penes que ha sofert, ha fet justos els altres, després de prendre damunt seu les culpes d'ells; per això li dono els altres per herència i tots seran el seu botí, ell que s'ha entregat a la mort i ha estat comptat entre els infidels, quan de fet prenia damunt seu el pecat de tots i intercedia a favor d'ells.
O bé:
(He 10,12-23): Germans, Jesucrist, després d'oferir-se una sola vegada com a víctima pels pecats, s'ha assegut per sempre a la dreta de Déu, esperant que Déu faci dels seus enemics l'escambell dels seus peus. Amb una sola oblació, ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats. En dóna testimoni l'Esperit Sant que diu: «L'aliança que jo pactaré amb ells després d'aquells dies serà aquesta, diu l'oracle del Senyor: Posaré la meva llei en els seus cors, l'escriuré en el seu interior». I afegeix: «No em recordaré dels seus pecats ni de les seves culpes». Ara bé, un cop Déu ha perdonat els pecats, ja no cal presentar cap més ofrena per obtenir-ne el perdó.
Germans, la sang de Jesús ens permet d'entrar confiadament al lloc santíssim. Ell n'ha inaugurat l'entrada, obrint-nos un camí nou i viu en el cortinatge d'accés, que és el seu propi cos. Tenim un gran sacerdot a la casa de Déu. Per tant, presentem-nos-hi amb tota la fe d'un cor que no enganya, ja que el nostre cos ha estat rentat amb l'aigua del baptisme, i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa. Mantinguem ferma l'esperança que ens dóna la fe que professem: Déu compleix fidelment les seves promeses.
Vós no voleu oblacions ni sacrificis, i m'heu parlat a cau d'orella; no exigiu l'holocaust ni l'expiació.
Per això us dic: «Aquí em teniu: Com està escrit de mi en el llibre, Déu meu, vull fer la vostra voluntat, guardo la vostra llei al fons del cor».
Anuncio amb goig la salvació davant el poble en dia de gran festa. No puc deixar d'anunciar-la; ho sabeu prou, Senyor.
No m'he callat la vostra salvació dins del meu cor; he fet conèixer el vostre ajut fidel, la lleialtat del vostre amor, davant el poble en dia de gran festa.
«Amb un gran desig he desitjat menjar aquesta Pasqua amb vosaltres abans que jo pateixi»
Mn. Albert LLANES i Vives (Queralbs, Girona, Espanya)Avui, la litúrgia ens convida a endinsar-nos en el meravellós cor sacerdotal del Crist. D'aquí pocs dies, la litúrgia ens conduirà novament al cor de Jesús, però centrats en el seu caràcter sagrat. Avui, però, admirem el seu cor de pastor i salvador, que es desfà pel seu ramat, que no abandonarà mai. Un cor que manifesta “ànsia” pels seus, per nosaltres: «Amb un gran desig he desitjat menjar aquesta Pasqua amb vosaltres abans que jo pateixi» (Lc 22,15).
Aquest cor de sacerdot i pastor manifesta els seus sentiments, especialment, en la institució de l'Eucaristia. Comença el Sant Sopar en què el Senyor instituirà el sagrament del seu Cos i de la seva Sang, misteri de fe i d'amor. Sant Joan sintetitza amb una frase els sentiments que dominaven l'ànima de Jesús en aquell entranyable moment: «sabent Jesús que havia arribat la seva hora (...), havent estimat els seus que eren al món, els estimà fins a la fi» (Jn 13,1).
Fins al final!, fins a l'extrem! Una sol·licitud que el condueix a donar-ho tot a tots per a restar sempre al costat de tots. El seu amor no es limita als Apòstols, sinó que pensa en tots els homes. L'Eucaristia serà l'instrument que permetrà Jesús consolar-nos “en tot lloc i en tot moment”. Ell havia parlat d'enviar-nos un “altre” consolador, un “altre” defensor. Parla d'un “altre”, perquè Ell mateix —Jesús-Eucaristia— és el nostre primer consolador.
El compliment de la voluntat del Pare obliga Jesús a separar-se dels seus, però el seu amor l'impulsa a romandre amb ells, el mou a instituir l'Eucaristia, en la qual resta realment present. «Considereu —escriu sant Josepmaria— l'experiència, tan humana, del comiat de dues persones que s'estimen (...). El seu afany seria de continuar sense separar-se, i no poden (...). El que nosaltres no podem fer, pot fer-ho el Senyor. Jesucrist, perfecte Déu i perfecte Home, (...) resta Ell mateix. Anirà al Pare, però romandrà amb els homes». Repetim amb el salmista: «Quantes meravelles heu fet a favor nostre, Déu incomparable!» (Sl 40,6).
Pensaments per a l'Evangeli d'avui
«L’amor de la Trinitat envers els homes fa que, de la presència de Crist en l’Eucaristia, neixin per a l’Església i per a la humanitat totes les gràcies» (Sant Josepmaria)
«El cos esquinçat i la sang vessada del Crist, és a dir la seva llibertat lliurada, s’han convertit pels signes eucarístics en la nova font de la llibertat redimida dels homes» (Benet XVI)
«Jesús va expressar d’una manera suprema l’ofrena lliure d’Ell mateix quan sopà amb els dotze apòstols (…). La vetlla de la seva passió, quan encara era lliure, Jesús va sopar per darrera vegada amb els apòstols, i d’aquest sopar en va fer el memorial del seu oferiment voluntari al Pare, per la salvació dels homes» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 610)
