Avui, la celebració de sant Josepmaria ens recorda la “bona nova” que tots —sense excepció— som cridats a la santedat enmig del món. No fou en debades que sant Joan Pau II titllà la figura de sant Josepmaria —en el dia de la seva canonització— com “el sant de la vida ordinària”.

Si bé altres autors (sant Francesc de Sales, per exemple) ja havien insinuat que la santedat és també una crida divina adreçada als fidels laics de l’Església, nogensmenys el missatge de sant Josepmaria ha estat profètic en el segle XX. En efecte, el Concili Vaticà II comportà un “gir copernicà” en l’autocomprensió de l’Església: ella no és essencialment una elit jeràrquica, sinó el “Poble de Déu”, representat en aquella barca de pescadors amb què sovint Jesús solcava les aigües del mar. I és des d’allí, des de la barca d’uns treballadors de professió pescadors, que els cridà a la santedat (“pescadors d’homes”) sense necessitat d’abandonar ni el mar ni les xarxes.

«—Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador! (...). —No tinguis por. D'ara endavant seràs pescador d'homes» (Lc 5,8.10). Sortosa coincidència semàntica: “pecador” i “pescador” només difereixen en una “S”, la “S” de “santedat”. La barca, les xarxes, el mar... no són obstacle per a la santedat: tot al contrari, són l’àmbit de la santedat per a la major part dels deixebles del Crist. En paraules de sant Josepmaria, «Això que a tu et meravella a mi em sembla raonable. —Que Déu t’ha vingut a buscar en l’exercici de la teva professió? Així va buscar els primers: Pere, Andreu, Joan i Jaume, al costat de les xarxes; Mateu, assegut al banc dels recaptadors... I, admira’t, Pau, en el seu afany d’acabar amb la llavor dels cristians».

És veritat que «ells ho deixaren tot i el van seguir» (Lc 5,11), però també és cert que no deixaren de ser el que ja eren: treballadors! Segueix vigent la petició del Senyor: «Caleu les xarxes per pescar» (Lc 5,4).