Avui, sota el patronatge de sant Ireneu de Lió, ens associem a la petició d’unitat de Jesús: «Pare sant, prego (...) pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu» (Jn 17,20-21). La unitat!: heus aquí l’expressió de l’amor, signe de bona salut i garantia de perdurabilitat d’una família.

Unitat que no és “uniformitat”, cosa que els cristians tenim molt clara des del mateix dia de Pentecosta, quan tots —parts, medes i elamites, gent de la Mesopotàmia, de la Judea...— entenien la predicació de la Bona Nova, cadascú en la seva llengua (cf. Ac 2,9-11). És tracta de la unitat al voltant de la Paraula de Déu.

Aquesta Paraula ha arribat —de generació en generació— a les nostres oïdes. És la Tradició! No és immobilisme, sinó la tradició d’una família, la cristiana. És com una mena de “riu” cabalós que ha anat creixent —enriquint-se— al llarg dels vint-i-un segles de cristianisme. A l’origen absolut d’aquesta “riuada” s’hi troba el mateix Crist —Paraula de Déu encarnada—. Prop d’Ell, com a fidel transmissor de la veritat, hi trobem sant Ireneu de Lió (+ prop del 200).

Ireneu, nat a Esmirna (a l’actual Turquia), va ser deixeble de sant Policarp, el qual —al seu torn— es formà amb sant Joan Evangelista. El jove Ireneu es traslladà a la Gàl•lia, on va ser consagrat bisbe. «Ireneu és —abans de res— un home de fe i un pastor. Té la prudència, la riquesa de doctrina i el zel missioner del bon pastor. En definitiva, és el campió de la lluita contra les heretgies» (Benet XVI).

Efectivament, en aquells temps —en l’Església naixent— eixiren ja les primeres heretgies, particularment els gnosticismes, autèntica amenaça per a la unitat del cristianisme. Sant Ireneu les va combatre, i ho va fer amb santedat i reflexió teològica. És el primer gran teòleg de l’Església! Sants propers als temps apostòlics, escriptors i fidels a la veritat són les tres característiques dels Pares de l’Església: sant Ireneu és als inicis d’aquesta meravellosa Tradició de Pares.