Avui, la cristiandat celebra sant Ignasi de Constantinoble (799-877), un pastor que va viure les paraules cabdals de Jesús: «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15,13). Ignasi, fill d'emperador Miquel I, va passar de la cort al monestir i de la dignitat patriarcal a l'exili, però en cada etapa de la seva vida va mantenir un únic centre: romandre en l'amor de Crist, tal com Ell mateix ens demanà («Persevereu en el meu amor»).

El fruit que el Senyor espera de nosaltres neix de l'obediència als seus manaments. Sant Ignasi va viure aquesta obediència amb una integritat heroica. Com a Patriarca, no va buscar el favor dels poderosos ni la comoditat del palau, sinó la fidelitat a la Veritat. La seva fermesa doctrinal, en un context de tensions i divisions, podria semblar duresa. En realitat, però, naixia d’un amor profund: el desig de romandre en la veritat per a no trencar l’autèntica comunió. En paraules del papa Lleó, «sense la Veritat no es poden construir relacions veritablement pacífiques», una Veritat —a més— que «no se separa mai de la caritat».

Quan Ignasi va haver de triar entre la complaença del cèsar Bardas o la coherència moral de l'Evangeli, s’adherí al camí de la creu. Ell va ser molt valent en reprotxar al regent el repudi de la seva esposa legítima. Aquella decisió li va costar el càrrec i el desterrament —amb injúries i persecució—, però alhora el va confirmar com un autèntic “amic del Senyor” (cf. Jn 15,15).

Sant Ignasi de Constantinoble ens ensenya que l'amor cristià no és una emoció passatgera, sinó una determinació ferma de fer la voluntat de Déu, fins i tot quan el món ens gira l'esquena. Ell no es va triar a si mateix per a la glòria; va ser el Senyor qui el va escollir i el va destinar perquè anés i donés un fruit que perdura en la història de l'Església. Avui sant Ignasi és recordat per la seva valentia i fermesa en la fe, tot servint d’inspiració per als cristians perseguits.