Avui, l’Evangeli reflecteix molt bé l’obra de sant Albert el Gran (1193-1280), bisbe i —mai millor dit— doctor de l’Església. Ell, fent ús de la raó al servei de la fe, va ser un savi avesat en aspectes de les ciències naturals i de les ciències del pensament. I és que la comprensió natural de l’obra de la creació no es desdiu de la fe, sinó tot al contrari: «La fe i la raó són como les dues ales amb les quals l’esperit humà s’eleva vers la contemplació de la veritat» (Sant Joan Pau II).

En efecte, la fe és com una «xarxa que arreplega tota mena» de veritats (cf. Mt 13,47); la fe no es tanca a les realitats naturals de la creació ni a les reflexions d’ordre natural. Sant Albert tingué el mèrit especial d’haver introduït aspectes molt valuosos del pensament filosòfic d’Aristòtil al servei de la reflexió teològica. I per si fos poc, sant Albert va ser el mestre de Tomàs d’Aquino, l’anomenat “Doctor Angèlic”: sant Tomàs continuà i conduí fins a cotes molt elevades aquest camí d’integració i complementarietat entre filosofia i teologia. Fins aleshores el cristianisme havia mostrat simpatia i obertura envers el platonisme, però del mestre Aristòtil (s. IV a. C.) només n’havia acceptat la ciència Lògica.

D’aquesta manera, bo i parafrasejant Jesucrist, podríem dir que el teòleg «que s'ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles» (Mt 13,52). És impressionant el progrés que la ciència de la fe —la teologia— ha fet al llarg dels vint segles de cristianisme. Els seus fonaments no han variat: la Paraula de Déu que, precisament perquè és Déu, ens parla de realitats profundes i, alhora, dóna llum —orientació moral— sobre tantes i tantes realitats de l’ordre temporal. No ens ha de fer por la investigació teològica; el que hem de témer es fer teologia sense oració, sense diàleg amb el qui és la Paraula de Déu Encarnada.