Avui retem homenatge a santa Isabel d’Hongria (1207-1231): una dona de la més alta categoria social prestant serveis que, a ulls mundans, hom consideraria com el més baix i humil. Però a “ulls de Déu” —la vertadera mirada— no hi ha res definitivament baix i humil: la grandesa depèn de l’amor. Per exemple, les dues monedes, que aquella vídua pobra lliurà al tresor del Temple, no passaren desapercebudes als ulls del Crist: no sonaren les trompetes, però Jesús digué que aquella dona havia posat «més que tots» (Lc 21,3), perquè es lliurà a sí mateixa en donar tot allò que ella posseïa.

Així obrà Isabel d’Hongria: pel seu destí social (princesa de Turíngia), ella tingué molt, però també donà molt als qui res tenien. I ho va fer sense miraments ni respectes: «Sempre que ho féreu a un d’aquests germans meus petits, a mi m’ho féreu» (Mt 25,40). Hom conta que el seu espòs —Lluís, compte de Turíngia-Hesse—, tot referint-se a l’atenció que ella dispensava als pobres, li digué: «Estimada Isabel, és al Crist a qui has rentat, alimentat i cuidat».

No li mancaren crítiques per la seva manera d’obrar. Sortosament, Lluís consentia de bon grat en la magnificència de la seva jove esposa. De fet, «la celebració del matrimoni no fou sumptuosa i el diner dels costos del banquet es lliurà en part als pobres» (Benet XVI). El capteniment de la princesa Isabel, amb la complicitat del seu marit, és un exemple per als qui ocupen càrrecs de responsabilitat: l’autoritat s’ha de viure com un servei a la justícia i a la caritat, en la recerca constant del bé comú.

Isabel enviudà sent encara molt jove. A partir de les hores, es lliurà encara més plenament a les obres de misericòrdia amb els més desfavorits. Segons refereix el qui fou el seu director espiritual —fra Conrat de Marburg— Isabel «construí un hospital, aplegà els malalts i invàlids i serví en la seva pròpia taula als més miserables i desemparats».

Després del seu traspàs, fou canonitzada molt aviat (1236), esdevenint per a tota Europa un símbol de la caritat cristiana.