Avui ens interpel·la l’advertència de Jesús: «Tingueu cenyits els vostres lloms i encesos els vostres llums» (Lc 12,35). Aquesta exhortació a la vigilància amara tot l’Evangeli: no es tracta de viure amb tensió angoixant, sinó en disponibilitat amorosa. Sant Ot de Cluny (c.878/879 – 942), abat i reformador, comprengué aquesta paraula com un projecte de vida: cenyir-se és posar ordre al cor; encendre els llums és deixar que la pregària alimenti la llum interior.

Per a Ot, la vigilància neix del desig. No és la por al càstig allò que manté despert el servent fidel, sinó la joia d’esperar el retorn del Senyor. En la vida de Cluny, la litúrgia —celebrada amb diligència i perseverança— era escola d’aquesta esperança: cada salm, cada nit de vigília, afinava l’oïda per a reconèixer les passes de “l’Espòs”. Per aquesta raó, Ot exhortava els seus monjos a no adormir-se en la rutina, tot considerant que el temps present és fràgil i que, en canvi, és meravellós dedicar-lo a Déu.

Jesús afegeix una promesa sorprenent: el Senyor que torna se cenyirà i servirà els seus servents. Aquí resplendeix l’espiritualitat d’Ot: l’abat no es col·locà per sobre, sinó enmig, com un pare que serveix. Reformar no fou per a ell imposar càrregues, sinó revifar la caritat. Així, la vigilància esdevé concreta: tenir cura de la vida comuna, sostenir el feble, perseverar quan sembla que el senyor s’endarrereix.

L’Evangeli adverteix també contra la falsa seguretat. No sabem l’hora! Ot, conscient de la inestabilitat humana i social del seu temps, insistia en viure cada dia com una ofrena. No una fugida del món, sinó com una manera de viure-hi amb el cor ancorat en Déu. La làmpada encesa és una vida unificada, sense duplicitats.

En paraules del papa Lleó XIV, «la vigilància cristiana no és ansietat pel demà, sinó fidelitat avui; és mantenir l’oli de l’esperança per tal que la fe no s’extingeixi». A la llum de sant Ot, l’Evangeli ens convida a la vigilància que canta, prega i serveix.