«Aquest és el meu Fill, l’estimat, en qui tinc posada la meva complaença: escolteu-lo» (Mt 17,5). És impossible una acreditació més solemne del Fill. Una acreditació que ve directament del Pare, com també la seva recomanació: «escolteu-lo». En són testimonis —al Tabor— Moisès, Elies i els tres predilectes (Pere, Jaume i Joan).

D’aquesta manera queda traçat el camí del cristià: escoltar el Fill, que és el rostre visible del Pare («Qui em veu a mi, veu al Pare»: Jn 14,9). Per això, «les meves ovelles escolten la meva veu (...) i em segueixen» (Jn 10,27) (Ampliació: Una nova benaurança, la de la Paraula). Però, com parla Déu? Com actua? Quina és la “seva psicologia”? Per a llegir els signes dels temps, ens cal conèixer la “mentalitat” del qui és Senyor dels temps. Ell es deixa re-conèixer, però no de qualsevol manera. Heus aquí alguns “indicis”...

1r) «A la Llei, què hi ha escrit? Què hi llegeixes?» (Lc 10,26). Una constant de la vida del Crist va ser remetre’s sempre a l’Escriptura, a la Paraula de Déu. En les seves disputes amb el Diable, amb els saduceus, en els ensenyaments als seus seguidors... Sempre!

Ell respon i argumenta amb l’Escriptura (de la qual, evidentment, en va mostrar un domini perfecte). En aquell temps els jueus disposaven de l’Antic Testament; a partir de les hores tenim a disposició el testimoni del qui és la mateixa Paraula de Déu. I per a rebre aquesta Paraula convé tenir en compte...

a) «Les paraules que jo us he dit són esperit i vida» (Jn 6,63). La Paraula de Déu és quelcom immens, més gran que l’home. Per tant, a l’hora de servir-nos de l’Escriptura calen delicadesa, veneració, humilitat, escoltar, reflexió..., per tal de no fer-li dir a Déu el que Ell no ha volgut dir.

b) Davant la Paraula de Déu tenim un gran repte: “Mens concordet voci”, és a dir, que la nostra ment ha de concordar amb la Seva veu (l’Escriptura que rebem). Això no és fàcil, ja que en el nostre procés mental natural primer concebem una idea i després li apliquem una veu (una paraula) per a expressar-la. En la Sagrada Escriptura «la vox, les paraules precedeixen la nostra ment. Aquí la paraula ve abans» (Benet XVI). Hi tenim un repte de traducció: —Què m’està dient Déu —aquí i ara— amb aquestes paraules o amb aquests fets?

2n) «D’aquí a una mica ja no em veureu, i d’aquí a una altra mica em tornareu a veure» (Jn 16,16). Els deixebles restaren intrigats amb aquestes paraules. Però són la realitat! Sí que veiem i escoltem Jesús, però el veiem i l’escoltem d’una altra manera...

a) A la Creu, «el Verb esdevé mut, es fa silenci mortal, perquè “s’ha dit” fins a restar sense paraules, en haver parlat tot allò que havia de comunicar (...). Aleshores, el silenci de Déu perllonga les seves paraules precedents» (Benet XVI). Podem escoltar-lo en el silenci de la meditació: «Feliç l’home que (...) estima la llei de Jahvè, la repassa meditant-la nit i dia» (Ps 1,1-2). Silenci interior!

b) «És el Senyor!» (Jn 21,7). Joan el descobreix. Eren a la barca; no havien pescat res en tota la nit. Quan ja clarejava...: «Tireu la xarxa a la banda dreta i en trobareu»... Joan reconeix Jesús, no per la seva fesomia, sinó per la pesca extraordinària (un gest que els era familiar).

«—Maria! —Rabbuni!» (Jn 20,16). La Magdalena tampoc el reconeix per la seva fesomia, sinó pel to familiar amb què Ell la crida. Els d’Emmaús, el mateix: no per la seva fesomia, sinó per la familiaritat del gest en partir el pa (cf. Lc 24,30-31).

És un reconèixer Déu des de dins. Basta una indicació; basta una paraula; basta un gest! Només això? Sí, només una indicació, una paraula, un gest... Però aquí rau la qüestió: es tracta d’indicacions, paraules i gestos íntims, familiars i entranyables entre Jesús i els seus deixebles (conseqüència d’un tracte sovintejat amb Ell). Un cop més: és un “veure’l” des de dins, des de la profunda amistat teixida amb Ell (des de l’Escriptura, des de l’Eucaristia). El just medita la llei nit i dia! (cf. Ps 1).

c) «Feliç l’home que (...) no s’asseu al ròdol burleta dels descreguts» (Ps 1,1). Els qui demanen proves, miracles, signes (externs, visibles...), precisament, aquests, no el veuran: «Malgrat haver fet davant d’ells tants de miracles, no creien en ell» (Jn 12,37). No cal dir més!

3r) «No cridarà ni pujarà el to. (...) No trencarà la canya esquerdada» (Is 42,2-3). Isaïes descriu el tarannà del Servent de Jahvè, el Messies, i sant Mateu no dubte en aplicar-ho directament a Jesús (cf. Mt 12,18-21), imatge visible del Déu invisible.

És a dir: Déu parla baixet, suau. No ens tracta a base d’empentes... «Es propi del misteri de Déu actuar de manera discreta (...). No cessa de cridar amb suavitat a les portes del nostre cor (...). No és aquest l’estil diví? No atropellar amb el poder exterior, sinó donar llibertat, oferir i suscitar amor» (Benet XVI).

4t) «El regne del cel és semblant a un gra de mostassa» (Mt 13,31). Concomitant amb la discreció, Jesús fa palesa l’afecció de Déu per les realitats menudes. Les coses petites criden l’atenció de Déu, com, per exemple, l’ofrena de la viuda pobra (cf. Mc 12,41-44).

a) De fet, l’Immens, l’Immesurable «s’anorreà prenent la condició d’esclau, esdevingut semblant als homes...» (Fl 2,7). Alguns Pares de l’Església deien que «el Verb s’ha abreujat»: sí, «la Paraula eterna s’ha fet petita, tan petita com per a estar en una menjadora» (Benet XVI).

b) Així, en el govern providencial de Déu, tantes i tantes coses són (o comencen) molt petites, però... porten en si —com una llavor— un potencial de creixement immens. L’arquetip d’aquest tipus de dinamisme és la Resurrecció de Jesús: «Com a Ressuscitat vol arribar a la humanitat solament mitjançant la fe dels seus (...). El que que aparentment és tan petit, ¿no és potser —pensant-ho bé— allò veritablement gran?» (Benet XVI). En fi, no ho oblidem, «allò que és feblesa de Déu és més poderós que els homes» (1Co 1,25).

5è) «Una sola cosa no heu d’ignorar, estimats: que per al Senyor un dia és com mil anys, i mil anys, com un dia» (2Pe 3,8). En escrutar els signes dels temps hem de tenir en compte que la mirada de Déu és més elevada i més llarga que la dels homes: elevada perquè la història que Ell lidera és història de salvació; llarga perquè Ell veu les coses des de la seva eternitat...

a) «Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor» (Ps 90,12). Escrutar els signes dels temps no és fer càlculs de calendari, del calendari de Déu: «Es rebutja explícitament la pregunta sobre el temps i el moment [cf. Ac 1,6-7]. L’actitud dels deixebles no ha de ser la de fer conjectures sobre la història (...). El cristianisme és presència: do i tasca» (Benet XVI, JN II, p. 327).

b) «Converteix-te. Mira, sóc a la porta i truco» (Ap 3,20). No es tracta d’endevinar el futur, sinó descobrir Crist present en els esdeveniments actuals i respondre a la seva permanent crida. En definitiva: adquirir la saviesa de cor!

6è) «Tant com el cel és més alt que la terra, així els meus camins són més alts que els vostres camins, els meus pensaments, més alts que els vostres pensaments» (Is 55,9). Déu és Déu! El misteri de Déu!

a) «Vingué un vent suau, tranquil» (1R 19,12). El profeta Elies sabia que Jahvé passaria davant d’ell. Després d’un vent impetuós que esmicolava les roques, després d’un terratrèmol, després d’un foc... finalment arribà Déu amb el vent suau... La mà de Déu, que no s’ha escurçat (cf. Is 59,1), intervé en la història suaument.

b) El caràcter misteriós de Déu és com una síntesi dels punts anteriors: «Deixem que Déu sigui Déu», suggereix Benet XVI. La fe ens permet penetrar en el misteri de Déu i reconèixer els seus camins. Però sovint hi podem penetrar només parcialment, i al seu temps, i com Ell vol... «Ell truca amb suavitat a les portes del nostre cor i, si les hi obrim, ens fa lentament capaços de “veure-hi”» (Benet XVI).

< Anterior Següent >