1r) «Els obrí la intel•ligència perquè comprenguessin les Escriptures» (Lc 24,44). Fixem-nos com ho fa Jesucrist. La seva passió i la seva mort eren uns fets innegables. Els seus seguidors —tret de la seva Mare— no hi trobaven sentit en tot allò: «Els grans sacerdots i els nostres magistrats el van lliurar perquè fos condemnat a mort, i el van crucificar» (Lc 24,20). Quin desastre, quina decepció...

a) «I començant per Moisès i tots els profetes, els va interpretar el que es referia a Ell de totes les Escriptures» (Lc 24,27) (tornen a sortir en escena Moisès i els Profetes!). Què fa Jesús amb els seus deixebles desanimats? Veiem el cas dels d’Emmaús. El Ressuscitat posa aquells fets (“desastrosos”) sota la perspectiva de la Paraula de Déu (que abraçava l’Antic Testament).

b) «¿No es veritat que teníem el cor ardent quan ens parlava pel camí i ens explicava el sentit de les Escriptures?» (Lc 24,32). Els dos deixebles que ja fugien, varen reconèixer que les seves ànimes començaren a veure llum mentre escoltaven les paraules d’aquell “misteriós” acompanyant. Bo i escoltant la Paraula de Déu —que no desconeixien— varen a començar a remuntar!

2n) «Qui va pecar perquè naixés cec?: ell o els seus pares?» (Jn 9,2). Controvèrsia al voltant del cec de naixement. Mentre que els interlocutors de Jesús estaven fent una lectura a ras de terra sobre la situació d’aquell home, Ell s’estava movent en un altre pla: la mirada de Déu..., que és molt més llarga i bondadosa. Així, Jesucrist respongué: «No van pecar ni ell ni els seus pares; és perquè es manifestin en ell les obres de Déu» (Jn 9,3). I així va ser: Jesús li restablí la vista a aquell home en dissabte, per tal de mostrar que el Fill de home és senyor del dissabte (és a dir, és Déu!).

3r) «¿No podia, ell que va obrir els ulls del cec, fer també que aquest [Llàtzer] no es morís?» (Jn 11,37). Es repeteix la mateixa història... Aquest era el clima amb què varen rebre Jesucrist quan Llàtzer duia ja set dies difunt. Inclús, Marta i Maria —que estimaven molt el Senyor— posaren aquesta mateixa objecció...

a) Semblava que l’amic Jesús havia fet tard!. Però no! Succeeixen coses i Déu en treu un fruit molt més elevat del que pensem humanament. En primer lloc, «aquesta malaltia no és mortal, sinó que és per a glòria de Déu» (Jn 11,4), és a dir, per a manifestar l’Amor de Déu.

b) En segon lloc, «perquè el Fill de Déu sigui glorificat a causa d’ella» (Jn 11,4). Arrel d’aquell miracle, esclatà l’enveja dels prínceps dels sacerdots i decidiren dur Jesús a la mort... Però aquella mort acceptada voluntàriament esdevingué la glorificació d’Ell (és a dir, manifestació de la Bellesa del Fill obeint amorosament al Pare). “Mort” vs “Glorificació”: heus aquí dues lectures ben distintes del mateix fet històric!

c) «Dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la» (Jn 10,17-18). Amb tot, la resurrecció de Llàtzer apunta encara a un ensenyament molt més profund: el poder diví que ara mostra amb Llàtzer és el mateix poder pel qual Ell mateix ressuscitarà. Només algú que sigui Déu té aquest poder! És a dir, Jesucrist és Déu: la seva pròpia Resurrecció pel seu propi poder serà l’aval definitiu d’aquesta veritat. I aquesta veritat és la que ens pot salvar a nosaltres, l’única que ens resol l’esperança (i desig) d’eternitat.

< Anterior Següent >