El primer capítol del primer llibre de la Bíblia parla expressament de la qüestió que ens ocupa. Endinsem-nos, doncs, en el llibre del Gènesi. Passem de llarg els milers de milions d'anys (els “dies”!) que Déu es pren per anar preparant un ambient o un entorn que sigui habitable i adient per a la vida humana. Com ja hem dit, l'home del Gènesi apareix gairebé al final: al sisè dia. I és, justament, en el relat d'aquell meravellós matí de la creació, quan la Paraula divina experimenta un doble canvi en la seva manera d'expressar-se: comença a parlar en primera persona i comença a parlar de sexualitat (com a expressió de l'amor personal entre l'home i la dona). Així, «el Creador sembla que es deté abans de cridar-lo [a l'home] a l'existència, com si tornés a endinsar-se en Si mateix per tal de prendre un decisió» (AG 12.IX.79, 3). 

En primer lloc, en crear l'home, Ell exclamà: «Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres» (Gn 1,26). Notem un fet de rellevància: quan es tracta de l'arribada de l'home, Déu —per primer cop!— “parla” en primera persona i en plural. Mai no ho havia fet abans. En efecte, fins aleshores el “llenguatge” de Déu havia usat expressions com les següents: «Sigui la llum» (Gn 1,3); «Que hi hagi un firmament en mig de les aigües» (Gn 1,6); «Que hi hagi llumeners al firmament del cel» (Gn 1,14), etc. És a dir, fins aleshores havia parlat amb un to imperatiu i impersonal, com si tot allò que estava fent no li afectés pas gaire. De sobte, —en referir-se a l'home i a la dona— parla en primera persona del plural, com per a donar a entendre que es “co-implica” personalment en el que està creant, que és tant com dir que Déu es “complica” la vida, això és, Déu se la juga!

< Anterior     Següent >