En la ja esmentada conversa del Crist amb els fariseus, el Senyor es remet al “principi”: «Ens porta, en certa manera, més enllà del límit de l'estat pecaminós hereditari de l'home fins a la seva innocència originària; Ell ens permet així trobar la continuïtat i el vincle que existeix entre aquestes dues situacions» (AG 5.III.80, 1). En aquesta segona etapa històrica de l'amor humà, dos punts de referència ens interessen especialment. D'una banda, l'escena del moment en que es viu el drama del pecat original. D'una altra, el lliurament del Crist en el marc de la seva Passió. La primera d'aquestes referències ens mostra el destorb que la debilitació humana —derivada del pecat original— s'introdueix en la relació d'Adam i Eva: des d'un anar tots dos alhora, comencen a funcionar amb el “pas canviat”, i se'ls fa feixuc estimar (no s'aclareixen). La segona escena ens impressiona amb la donació elegant del Crist, una donació presidida pel sacrifici i per l'afany de perdonar els altres.

Tal com ho anuncia el títol d'aquest apartat, el Diable planteja un atac “perfecte” a la Humanitat. Ja hem vist abans que Déu ens donà un precepte —que era de caire moral—, cosa inevitable perquè la Creació és per a l'home, i l'home per a Déu: «Pots menjar de tots els arbres que hi ha al jardí, però no menjaràs de l'arbre del coneixement del bé i del mal, perquè, en pots estar segur, el dia que en menjaràs, moriràs» (Gn 2, 16-17). El Senyor els manava senyorejar l'Univers i senyorejar amb amor. Per tant, podien —havien— de transformar-ho tot, menys la llei de l'amor, perquè el dia que ho fessin deixarien de treballar i de relacionar-se amb amor. Aquell dia, el “domini” («Domineu la terra»!) ja no seria per al servei, sinó per a la coacció. 

El fet és que Eva donà el primer pas: «El serpent era el més astut de tots els animals del camp que Jahvè havia fet. I digué a la dona: ‘¿És cert que Déu us ha dit: No heu de menjar de cap arbre del jardí?’ (...) Bé sap Déu que el dia que en menjareu, se us obriran els ulls i sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal’. La dona veié que l'arbre era bo de menjar i agradable a la vista, i desitjable per a adquirir la saviesa» (Gn 3,1.5-6). L'estratègia de l'enemic està molt ben planejada, per tres motius: per l'objectiu de l'atac (Eva), per les armes emprades (armes espirituals, no sensuals), i, finalment, per la tàctica seguida. 

En efecte, en primer lloc, l'enemic dirigeix el seu atac envers Eva: ella lidera la creació; ella és posseïda d'aquesta qualitat tan meravellosa —l'encís original femení— que la constitueix en punt de referència d'Adam. Més encara, Adam depèn d'ella; es troba fortament encisat per la seva esposa. Des del punt de vista corporal, l'home és més vulnerable, però en aquella situació de justícia original, el cos estava perfectament ordenat a la raó. Per aquest camí no hi havia possible èxit. L'amenaça per a la Creació havia d'introduir-se a través d'Eva.

En segon lloc, posat ja a enfrontar-se amb la dona, el Diable no planteja una temptació de sensualitat, que no hagués tingut cap èxit en la situació de profund enamorament i de reposada harmonia d'aquella parella. L'enemic dirigeix l'atac cap a la dimensió espiritual: «Sereu com Déu», i, a més, el fruit d'aquell arbre «era desitjable per a adquirir la saviesa». Adquirir saviesa! I aquest tipus d'oferta podia interessar sobretot a Eva, caracteritzada per un amor més espiritual i sensible, alhora que menys sensual.

En tercer lloc, la tàctica seguida, ja que el Diable endega un estil de diàleg que a ella li escau bé: en poques paraules, la sap enredar. D'entrada intenta provocar l'allunyament respecte Déu no mitjançant una confrontació directa (cosa que a ella l'hauria espantat de bon començament), sinó indirectament, és a dir, ridiculitzant la llei moral per via d'exageració (assumpte que es troba molt de moda avui dia): «¿És cert que Déu us ha dit: ‘No heu de menjar de cap arbre del jardí’?» (Gn 3,1). És tota una exageració ridícula! És admirable comprovar com, utilitzant pràcticament les mateixes paraules, el Diable dóna a entendre just el contrari d'allò que el Creador havia indicat en els orígens (que podien menjar de tots els arbres, llevat del de la ciència del bé i del mal). A més, parlant d'aquesta manera, el Diable intenta fornir una imatge negativa i antipàtica de la llei moral: una llei no per a estimar i defensar l'amor de la Humanitat, sinó per a limitar i restringir la seva llibertat. «La mateixa descripció bíblica [de Gn 3, 1-5] sembla posar particularment en evidència el moment clau, quan en el cor de l'home el do [de l'Amor de Déu] és posat en dubte (...). En posar en dubte, dins del seu cor, el significat més pregó de la donació, és a dir, l'amor com a motivació específica de la creació i de l'Aliança originària, l'home gira les espatlles al Déu-Amor, al “Pare”. En cert sentit, el rebutja del seu cor» (AG 30.IV.80, 4). D'aquesta manera, acceptant aquesta imatge falsa de la llei moral i de Déu —«un Déu gelós de les seves prerrogatives» (CEC 399)—, «l'home, temptat pel Diable, va deixar morir dintre el seu cor la confiança envers el Creador» (CEC 397).

En sentir això, Eva encara conserva la lucidesa mental i es resisteix: «La dona li respongué: ‘Podem menjar fruits de tots els arbres del jardí, però del fruit de l'arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni el toquem, perquè moriríem’» (Gn 3,2). El to de la resposta diabòlica introdueix l'aire de ridiculesa: «I ca!» (que és com dir, «on vas a parar!»). I afegeix: «No morireu pas». I seguidament li posa la traveta definitiva (definitiva, sobretot, per a una mentalitat femenina), ja que la porta al terreny de les comparacions: «Sereu com els àngels que coneixen el bé i el mal» (Ibidem). Eva, que com a dona és sensible a la seva pròpia imatge, mai no s'havia comparat ni amb Adam ni amb ningú, i ara li atrau fer-ho amb els àngels i Déu (arribar a adquirir la saviesa de Jahvè). 

Eva dóna el primer pas i després, arrossegat per ella (encisat negativament), ho farà Adam: «La dona —llegim de nou al Gènesi— abastant el seu fruit, en menjà, i també en donà a l'home i ell també en menjà» (Gn 3,6). No es tracta de culpar la dona de res, més aviat caldria destacar el seu protagonisme. De fet, Adam ni tan sols es resisteix: fa —sense discutir— el que ella ha fet! Aquell era el darrer pas que Adam havia de donar rere la seva dona secundada de manera dòcil i amable. A partir d'aquell moment, les coses s'haurien de complicar, sobretot per a Eva.

< Anterior     Següent >