Avui celebrem la festa de sant Jordi, patró secundari de Catalunya. Fou un cavaller ardit, martiritzat probablement a Lydda, Israel. Si la història és parca en dades biogràfiques, la llegenda ha “completat” la seva figura.

Venerat des del segle IV, l'han elegit com a patró diversos països i llocs: Grècia, Anglaterra, Portugal, Lituània, Geòrgia, Gènova... Al segle XIII, la seva devoció entrà a Catalunya i Aragó, que també el va escollir com a patró.

Aquest nom suscita sentiments entranyables a Catalunya: un llibre i una rosa, cultura i poesia. I també testimoniatge, santedat, protecció, intercessió. Sant Jordi encarna no solament valors patriòtics, culturals, literaris i cavallerescs, sinó també i sobretot, valors profundament cristians.

En efecte: d'on havia de treure sant Jordi la valentia per a lluitar contra el drac i alliberar la princesa? De la seva unió i comunió amb Jesús que l'alimentà amb la saba de la pròpia vida: «Jo sóc el Cep i vosaltres les sarments» (Jn 15,5). D'on va pouar la força per a ser fidel i suportar el martiri? Del Senyor que va dir: «Sense mi no podeu fer res» (Jn 15,5).

Una altra consideració: el poble català —i qualsevol altre poble—pot viure unit i vigorós només a nivell cristià, si els qui el formen viuen com a sarments ben unides al Tronc i entre elles. Cada una no és independent de les altres. Les sarments s'ajuden, es comuniquen, s'irriguen mútuament, tenen comunió de vida.

Els cristians estem cridats a empeltar-nos en Jesús i viure en comunió de vida amb Ell i amb tots els altres. Així, a través nostre, totes les altres sarments, fins i tot les que potser viuen poc o molt separades del Cep veritable, tindran un cert lligam amb Crist.

La diada de sant Jordi ens invita a estar ben units amb Jesús per a rebre la seva vida, i amb els altres, per a fer-los-en participar.