1r) «Us dic que [Déu] els farà justícia ben de pressa» (Lc 18,8). Advertiments, miracles... i càstigs. S’acumulen els favors de Santa Maria, però també s’acumulen les ofenses a Déu: és més flagrant la manca de conversió!

a) Tot i que les generalitzacions són perilloses, no podem constatar una conversió generalitzada del món a Déu després de les nombroses crides dels darrers segles: «ha deixat el món convicte de pecat».

Si de Joan Pau II podríem dir que ha estat el papa que més kilòmetres ha fet (és l’home més vist en directe en tota la història de la Humanitat), de Benet XVI hom podria dir que és el papa que més pàgines ha escrit. Al primer, el món li va “donar carbasses”; al segon, simplement, no l’ha reconegut...

b) Fa la flaira (remarquem que es tracta d’una “impressió subjectiva”) de què al final caldrà una “intervenció més explícita” de Déu per a “desencallar” el món: gairebé que ho reclama el panorama mundial i, d’altra banda, suposadament ho ha anunciat Santa Maria. «Jerusalem, Jerusalem... »: tant de bo que Israel s’hagués convertit a temps, escoltant els seus profetes i el Profeta (Jesucrist). Però no varen voler: «La vostra casa quedarà deserta»; «No quedarà pedra sobre pedra».

c) La dinàmica actual (constants genocidis de persones innocents, conflictes humans, individualisme exasperant, hedonisme a qualsevol preu, afany de “poder”, hibridacions transhumanistes...) es insostenible a llarg termini: el planeta Terra pot acabar col•lapsat. «Existeixen fronteres últimes que no hem d’ultrapassar sense esdevenir personalment en destructors de la creació, tot superant amb escreix el pecat original i les seves conseqüències negatives» (Benet XVI).

L'home —que ha estat creat per Déu i per a la glòria de Déu, i que depèn de Déu— s'ha volgut emancipar del seu Creador i —el que és pitjor i ridícul— ocupar el seu lloc (una mena d’usurpació “irreverent”). Algunes expressions de la ideologia de gènere i el transhumanisme són la darrera manifestació d’aquesta perversió.

d) «Déu vol que tots els homes se salvin i arribin a conèixer la veritat» (1Tim 2,4). Sabem que Déu vol afavorir una conversió generalitzada. Els vaticinis a l’Antic Testament són nombrosos, tot esperant els temps messiànics. La Paraula de Déu és taxativa en aquest punt. Però, com ho farà? «****Trobarà fe a la terra?».

2n) «Al món tindreu tribulació, però confieu: jo he vençut al món» (Jn 16,33). Quan i com ho farà? Només sabem que el “temps diví” no és a l’abast dels nostres càlculs (és més: Déu i la Seva Mare ens demanen precisament NO perdre el temps fent càlculs). Ara bé, hi ha senyals que el mateix Jesucrist va descriure (i que no són de fàcil interpretació) i, alhora, comptem amb la intuïció dels sants:

a) Joan Pau II: «Les dificultats que presenta el panorama mundial en aquest començament del nou mil•lenni ens mouen a pensar que solament una intervenció des de dalt pot fer esperar un futur menys fosc».

b) Espontàniament sorgeix una pregunta: si Déu vol que tots els homes se salvin..., ¿què haurà de fer o permetre la Divina Providència per tal que tots els homes —si més no, una gran majoria— reconeguin Déu i sentin imperiosament la seva necessitat? («Sense mi no podeu fer res»_: Jn 15,5).

c) Potser que la Humanitat necessiti “medicinalment” patir alguna “humiliació” que li faci recordar qui és qui (Ampliació: El veritable “senyor” del món). Sembla mentida que la Mare de Déu, des de Medjugorje, hagi demanat que recordem als homes que Déu existeix. Fins aquest punt hem arribat!!! Les advertències que ens arriben des de Garabandal i Medjugorje són severes: fa temps que s’ha omplert el got!

3r) «Vet aquí que us enviaré el profeta Elies, abans que vingui el gran i terrible dia de Jahvé» (Ml 3,23). La tradició ha entès que aquest esment d’Elies es referia directament a Joan Baptista —el precursor—, que havia d’avisar sobre l’inici d’una nova fase de la salvació: l’arribada del Messies.

a) Aquest va ser, ni més ni menys, l’objecte de la predicació del Baptista i el primer missatge en l’inici del ministeri públic del Senyor: «Convertiu-vos, què el Regne del cel és a la vora» (Mt 3,2). Després de la crida, la inevitable advertència: «Ja la destral és posada a l’arrel dels arbres: tot arbre que no dóna bon fruit serà tallat i llençat al foc» (Mt 3,10). També «deixarà el món convicte de justícia i de condemnació».

b) Potser que “Elies” —en la persona de Maria— ha tornat a venir per a anunciar i preparar un nou temps en la Història de la Salvació: el temps de la Misericòrdia de Déu, una mena de renovada plenitud messiànica (la purificació de tota la Humanitat).

4t) «A tot aquell a qui s’ha donat molt, se li demanarà molt» (Lc 12,48). Els grans advertiments i els grans miracles viscuts (i els anunciats, amb els senyals de caràcter permanent) seran com un judici: les manifestacions de Déu seran tan clares als ulls físics que rebutjar-les comportarà una greu irresponsabilitat, de conseqüències inimaginables (com mai no s’havia vist):

a) Crida l’atenció —ja s’ha dit— el pànic que experimentaren els pastorets de Fàtima quan... Si no fos perquè la Verge Maria els va garantir que anirien al Cel, no haguessin pogut suportar l’impacte de la visió de l’infern.

b) Un altre cas que ens interpel•la (també ja esmentat): l’esgarrifança de les vidents de Garabandal quan la Senyora els va mostrar el càstig pel pecat d’impenitència. Tots els presents aquell dia varen poder comprovar les expressions de pànic de les nenes vidents en veure el càstig anunciat per a la Humanitat si no es convertia...

c) Aleshores deixarà el món convençut de pecat (per no creure), de justícia (és injust desaprofitar les mostres de Misericòrdia divina) i de condemnació (rebutjada la Misericòrdia a través del pecat d’impenitència, la condemna lògica consisteix a restar eternament allunyat de Déu, és a dir, el que un mateix ha escollit: tot un fracàs existencial).

< Anterior Següent >