La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Temes evangeli.net

Dona i Home (Teologia del cos de Joan Pau II)

  1. Introducció
    1. La història d'un títol i el títol d'una història

La qüestió que ens disposem a tractar és tan apassionant que el mateix títol ha estat ja objecte d'anades i tornades. L'origen remot d'aquest llibre remunta fins l'any 1996. Aleshores, Joan Pau II demanà que es fes una relectura de la Carta apostòlica Mulieris dignitatem, sobre la dignitat de la dona. I en relació a aquesta temàtica ens varen demanar que parléssim amb el següent títol: “Dignitat de la dona i feminisme”. Pensem que sí hem de parlar de “feminisme” —tant com puguem—, però, pel que fa a la “dignitat”, ens convé pensar, sobretot, en la “dignitat de l'home”. La temptació és de centrar-se només en la dignitat de la dona, quan —en realitat— qui històricament ha tingut menys dignitat ha estat l'home. La mesura de la discriminació de la dona, la mesura del “masclisme”, és justament la mesura de la indignitat de l'home. Lògicament, aquestes són afirmacions generals, però que tenen la seva raó de ser. 

Quan es fa una injustícia, qui perd la dignitat no és sobretot qui pateix aquesta injustícia, sinó el qui la comet. És per això que, quan els amics de Sòcrates —injustament condemnat a mort— li ofereixen fugir, ell s'hi nega: ell no perdrà la dignitat en sotmetre's a la sentència d'un judici injust, com tampoc la va perdre el Crist en obeir la sentència de Ponç Pilat. 

Però els temps s'han capgirat de tal manera que ara hem de parlar no solament de la dignificació de l'home, sinó també de la recuperació de la bellesa original de la dona, que en la “contemporaneïtat”, s'ha vist excessiva-ment afectada pel materialisme: la dona veu amenaçat el seu “encís original”. Per tant, el títol definitiu diu així: L'encís original de la dona i la dignitat de l'home. 

La història de Joan Pau II i del seu intens pontificat és —i serà per sempre més— un punt de referència obligat. Amb el seu magisteri han entrat a formar part de l'interès teològic i eclesial temes que fins ara, senzillament, no se'ls considerava a fons, com ara el cos humà, la feminitat i la sexualitat. No era culpa de l'Església, com tan precipitadament diuen alguns, sinó que es tractava d'una manca de sensibilitat en la cultura general. La teologia, que és una part molt i molt important de l'àmbit cultural, pren en consideració una temàtica determinada quan la pròpia societat adquireix sensibilitat amb aquesta qüestió. Amb tot, en moltes coses, l'Església s'avança als temps. La Revelació hi ajuda molt. Un clar exemple d'això ho fou el jove bisbe Karol Wojtyla, ja que als seus quaranta anys d'edat publicava el seu llibre Amor i responsabilitat, una mena de tractat filosòfic sobre l'amor i la sexualitat. A l'any 1960 era, realment, una novetat cultural. Tant de bo si aquesta “novetat” esdevé tradició i patrimoni: el propi Wojtyla, ja com a Papa, ha afirmat que «el fet que la teologia comprengui també el cos no ha de meravellar ni sorprendre a ningú que sigui conscient del misteri i de la realitat de l'Encarnació» (AG 2.IV.80, 4).

En fi, que el cos humà i la sexualitat no són temes tabú ni per a la Paraula de Déu, ni per al Magisteri eclesiàstic; ni molt menys per al Papa Joan Pau II, veritable promotor de la “teologia del cos”. Precisament, la principal font inspiradora de L'encís original de la dona i la dignitat de l'home és la llarga sèrie de catequesi (ben bé cinc anys de discursos en les audiències generals dels dimecres) sobre la teologia del cos, matrimoni, amor i fecunditat, puresa cristiana i resurrecció de la carn.

El llibre té quatre parts. Les tres primeres es corresponen amb cadascuna de les tres grans etapes de la història de l'amor humà: l'amor de l'home dels orígens (abans del pecat original); l'amor de l'home històric (tal com l'anomena Joan Pau II), és a dir, l'estimació de l'home afectat per la culpa moral original i, alhora, redimit pel Crist; finalment, l'amor de l'home escatològic, és a dir, l'estimació en règim d'eternitat i en perfecta comunió amb Déu i els sants. La quarta part —una antropologia des de la Trinitat—, bàsicament, contempla la feminitat des de la “personalitat” de l'Esperit Sant i la masculinitat des de la distinció que caracteritza Déu Fill.

Com ja s'entreveu, el destí i la felicitat de l'home sempre rau en l'estimació, i allò en què consisteix l'estimació (el què de l'amor, és a dir, el sortir d'un mateix per a donar-se a l'altre) no canvia mai. Però l'estil d'estimació (el modus operandi, el com de l'amor) no és el mateix ara que abans, ni el que viurem a l'eternitat. Abans, l'home i la dona s'estimaven amb espontaneïtat; ara ho fem amb conversió i sacrifici; després, tornarem al règim d'espontaneïtat, millor, de perfecta espontaneïtat (hom només serà feliç fent feliços els altres).

Es tracta sempre del mateix home: hi ha una continuïtat. I, de fet, per a la correcta comprensió del què i del com de l'amor de l'home històric (l'home d'ara en aquest món), ens cal conèixer l'home dels orígens i l'home escatològic. El propi Jesucrist, quan és interpel·lat pels fariseus sobre la qüestió de la indissolubilitat del matrimoni (cf. Mt 19,3 ss.; Mc 10,2 ss.), apel·la al principi, és a dir, es remet a l'estat d'innocència originària, perquè —més enllà de les limitacions que imposa el pecat original— és on es reflecteix sense ombres el voler diví sobre l'home. En aquest sentit, quan en l'Evangeli veiem el Mestre citant els passatges de Gn 1,27 i Gn 2,24, els atorga un caràcter normatiu. En efecte, «Crist no es limita només a les simples citacions, sinó que, a més, afegeix: ‘Així ja no són dos, sinó una sola carn. Per tant, el que Déu va unir, que l'home no ho separi’. Aquest ‘No ho separi’ és determinant» (AG 5.IX.79, 3). L'home està “retratat” en allò que el Creador establí al principi.

Alhora, però, «les paraules del Crist que es refereixen al principi ens permeten trobar en l'home una continuïtat essencial i un vincle entre aquests dos diversos estats [original i històric] de l'ésser humà» (AG 26.IX.79, 1). En efecte, l'home històric «enfonsa les seves arrels en la seva pròpia “prehistòria” teològica, que és l'estat d'innocència original (...). És impossible entendre l'estat pecaminós històric sense fer referència o sense remetre's a l'estat d'innocència original i fonamental» (AG 26.IX.79, 1-2).

Bo i donant un pas més, veurem que l'home —ja després del pecat original— està obert a la perspectiva de la redempció, és a dir, que no es troba corromput, ni definitivament impedit per a l'estimació. Més encara, aquest mateix home pot ser ajudat per un Déu que, en la seva qualitat de Pare, no es desdiu d'ell i ve en el seu ajut. Per això, sant Pau afirma que «nosaltres (...) també gemeguem (...) tot anhelant la gràcia de la filiació, la redempció del nostre cos» (Rm 8,23). En fi, «aquesta perspectiva de la redempció del cos garanteix la continuïtat i la unitat entre l'estat hereditari del pecat de l'home i la seva innocència original, malgrat que aquesta innocència l'hagi perduda històricament de manera irremeiable» (AG 26.IX.79, 3). 

És en el Nou Testament on Crist ens oferirà la clau de volta per a entendre la resta: l'estimació aquí i ara (feta de conversió i de sacrifici, com ja hem dit) i, fins i tot, en traurem algunes pinzellades sobre l'estimació en l'eternitat (cosa que farem, especialment, a partir de la contemplació del seu Cos transfigurat en el Tabor i posteriorment ressuscitat). Com ha explicat Joan Pau II, ja que l'home històric incorpora en la seva naturalesa més pregona les característiques bàsiques de l'home dels orígens i també les de l'home de l'escatologia, realment «és possible una reconstrucció teològica correlativa» d'aquestes tres etapes de l'estimació humana (cf. AG 13.I.82, 2): des del temps dels orígens, passant pel temps de la redempció, fins l'eternitat. Tota una bella història —la del desenvolupament de la veritat sobre l'home mateix— que dóna títol a tot un llibre.

< Anterior     Següent >