La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Temes evangeli.net

Dona i Home (Teologia del cos de Joan Pau II)

  1. L'amor de l'home dels orígens
    1. L'home, “sacerdot de la creació”

Arribats a aquest punt, val la pena referir una idea que Joan Pau II ha contribuït a difondre: «L'home és sacerdot de la creació, parla en nom d'ella». Realment, a primera vista, pot resultar estranya aquesta afirmació; si més no, ens resulta gens familiar, ja que per sacerdot identifiquem immediatament la imatge del mossèn o del prevere, i en aquest cas s'aplica el terme “sacerdot” a tot home. La idea, però, és ben bonica i fecunda. 

Què significa ser “sacerdot”?; qui és el “sacerdot”? Doncs aquell que fa de mitjancer entre Déu i els homes. Joan Pau II ens diu que tot home, per voler de Déu, és mediador entre Ell i la creació. L'home, tota dona i tot home, és constituït en administrador de la creació, de manera que —amb agraïment— ha de reconèixer la creació com un do vingut de la divinitat, ha de perfeccionar-lo i, finalment, fent el corresponent oferiment de les obres, ha de retornar-lo a Déu.

Tant és així, que Déu espera que l'home parli en nom de la creació. Tota criatura, tota cosa existent “parla” del Creador i dóna glòria al Senyor, és a dir, tota cosa creada —a la seva manera —contribueix a reflectir la perfecció i la bellesa divines. Tot existent i tot vivent “parlen” de Déu, bo i seguint cegament les inclinacions de llur naturalesa. L'home, en canvi, està destinat no solament a “parlar” de Déu d'una manera més profunda i, alhora, més elevada, sinó que, a més, pot i ha de parlar a Déu: «Cal que l'home doni honor al Creador tot oferint-li, en una acció de gràcies i de lloança, tot allò que d'Ell ha rebut. L'home no pot perdre el sentit d'aquest deute, que només ell , entre totes les altres realitats de la terra, pot reconèixer i saldar com a criatura feta a imatge i semblança de Déu».

L'home sí que pot parlar de veritat: amb intel·ligència i voluntarietat. Sí, amb llibertat, que per això es diu que és un animal dèbil en instints. Aquí rau l'aspecte que radicalment diferencia l'home de la resta dels existents. De fet, pot no voler parlar-li i, fins i tot, pot anar en contra de la seva pròpia naturalesa. Havia afirmat Ortega y Gasset que, mentre el tigre no pot “destigrar-se”, l'home sí pot deshumanitzar-se. Dramàtica possibilitat aquesta, ja que, si bé és cert que “Déu perdona sempre i l'home a vegades”, alhora, la realitat mostra que “la naturalesa no perdona mai”.

Aquesta simple observació —que l'home pot i ha de “parlar de Déu” de manera distinta dels altres éssers i que pot i ha de parlar a Déu— el situa en un status molt singular, en una situació —diríem— de privilegi. La Sagrada Escriptura així ho refereix en un dels seus salms: «Quan miro el cel que han creat les vostres mans, la lluna i els estels que hi heu posat, em dic: ‘Què és l'home, perquè us en recordeu; què és un mortal, perquè li doneu autoritat? Gairebé l'heu fet igual als àngels, l'heu coronat de glòria i de prestigi, l'heu fet rei de les coses que heu creat, tot ho heu posat sota els seus peus’» (Ps 8,4-7).

I és que, repetim-ho novament, ell ha estat creat amb vista a esdevenir fill de Déu. I això marca un estil d'amor, cosa que el Crist ens confirmarà en vida, sobretot amb l'herència del manament de la caritat (un nou manament!) i amb l'exemple radical del seu lliurament a la Creu.

< Anterior     Següent >