La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Temes evangeli.net

Dona i Home (Teologia del cos de Joan Pau II)

  1. L'amor de l'home dels orígens
    1. El treball i el “treball dels treballs” dels fills de Déu

En definitiva, en què es concreta aquest “sacerdoci de la creació”? Després de beneir l'home i la dona, el Creador els digué: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i senyoregeu-la» (Gn 1,28). Aquesta indicació es complementa amb una altra que trobem un xic més endavant: «Jahvè Déu prengué l'home i el posà al jardí d'Edèn perquè el conreés i el guardés» (Gn 2,15). Conservar i desenvolupar la creació: heus ací la missió dels fills de Déu. Més encara: perfeccionar-nos com a fills de Déu mitjançant el perfeccionament de la creació; treballant lliurement en l'obra del Pare, fer-nos fills d'Ell.

És tot un repte. Així ho ha expressat Joan Pau II: «La creació ha estat donada i encomanada com a encàrrec a l'home perquè constitueixi per a ell no una font de sofrença, sinó el fonament d'una existència creativa en el món (...). Hi ha un gran desafiament a perfeccionar allò que ha estat creat: ja sigui nosaltres mateixos, ja sigui el món». La gran vàlua de la creació «assoleix el seu cim després de la creació de l'home» (AG 12.IX.79, 5). El relat del Gènesi ho expressa d'un mode senzill, ja que en finir els primers dies, la Bíblia diu que «Déu veié que estava bé» (Gn 1,10.12.18.25), mentre que, en acabar el sisè, el Creador manifesta el seu goig tot dient que «veié tot el que havia fet, i estava molt bé» (Gn 1,31).

A Déu gràcies, el treball ha adquirit una rellevància cultural en els darrers anys com abans no havia mai tingut. Hom ja no l'interpreta a la manera d'un càstig com a conseqüència del pecat original; ja no és un mal menor que han de suportar els qui no són rics (perquè la riquesa era entesa com la possibilitat de poder encarregar treball als altres). Des d'un punt de vista social, el treball és reconegut com a mitjà d'autorealització bàsic i, fins i tot, com àmbit per a la vivència de la solidaritat amb els altres. La teologia també ha reaccionat i el Magisteri veu en el treball «una de les característiques que distingeixen l'home de la resta de les criatures» (LE, salutació), més encara, en la realització del manament de sotmetre i dominar la creació, «l'home, tot ésser humà, reflecteix l'acció mateixa del Creador de l'univers» (LE 4).

És a dir, l'home ha de “parlar de Déu” i parlar a Déu per mitjà del treball («senyoregeu la terra») i també mitjançant el “treball dels treballs” («multipliqueu-vos i sigueu fecunds»), això és, la família i el creixement de la família humana a través de la donació en el matrimoni. Amb aquesta expressió, el “treball dels treballs”, volem remarcar la importància que té la dedicació a la família, ja que és en l'àmbit familiar on té lloc el tram fonamental de la formació dels futurs professionals. 

La referència al “treball dels treballs” és una observació important, ja que hi ha “treballs” (millor, estils de treball) que “maten” la família. L'estil o la perspectiva amb la qual treballem és una qüestió decisiva. Treballar no pot significar dominar o transformar la terra de qualsevol manera ni per qualsevol motiu: treballem per a Déu. Ho diu ben clar el Catecisme: «Déu ho ha creat tot per a l'home, però l'home ha estat creat per servir i estimar Déu i per oferir-li tota la creació» (CEC 358). Sense aquesta perspectiva, l'home corre el risc d'enclaustrar-se en el seu “treball” i deixar d'estimar. 

Ho il·lustrarem amb una explicació gràfica. Diuen que en certa ocasió hi havia tres homes treballant en el pinacle d'un gran edifici. Els varen entrevistar successivament, bo i demanant-los què era el que estaven fent. El primer respongué simplement que estava picant pedra. El segon arribà un xic més lluny tot dient que s'estava procurant el sosteniment de la seva família. Finalment, el tercer afirmà que estava construint una catedral. Evidentment, físicament parlant, tots tres picaven pedra, però —interiorment, cosa fonamental!— només un estava construint una catedral, i aquest —ben segur— mantenia l'horitzó més ampli i la més elevada motivació per tal de tenir família i per tal de picar pedra amb la millor perícia possible. 

El món és ple de “picapedrers”!: quants abandonaments familiars per “culpa” del “treball”; quantes injustícies, fraus i maltractaments dels altres amb ocasió del “treball”... Des de sempre, l'home ha mantingut pendents de resolució/superació dos problemes relacionats amb l'activitat transformadora del món: la manca de coherència (o d'unitat) de vida i el despreniment. Dóna la impressió que a l'home li costa fer compatible el progrés material amb el progrés espiritual. La perspectiva que som fills de Déu —i que segons aquesta condició hem d'estimar— és la que permet combinar ambdós tipus de progrés. Moltes vegades s'ha procurat resoldre l'aparent incompatibilitat manifestant un recel pel que és activitat temporal i prosperitat material, però, precisament, el Creador ens manà “dominar la terra”. La clau de volta rau en el fet de “senyorejar” la terra: en lloc d'esclaus, hem d'ésser senyors de les coses materials; tenir no és dolent, però sí és nociu cercar el tenir més sense pensar en l'ésser més. 

Diuen que l'ordre dels factors no altera el producte. En aquest cas, com si es tractés de l'excepció que confirma la regla, l'ordre dels factors (de les prioritats) sí que altera el resultat: ens hi va tenir o no tenir la disponibilitat necessària per a ésser lliures de veritat. Sí, lliures de veritat, perquè hi ha moltes maneres d'intentar ser lliures, però només la llibertat segons la veritat és la que ens permet estimar amb un amor que no mata.

< Anterior     Següent >