La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Temes evangeli.net

Dona i Home (Teologia del cos de Joan Pau II)

  1. L'amor de l'home dels orígens
    1. La guitarra i l'arpa: Adam troba Eva (l'home defensa la dona)

El fet és que Adam descobreix la seva vocació a l'amor i comença a ser feliç quan —per primera vegada— veu un cos femení: un cos complementari, apte per a la plena comunió de dues persones. Aquell fou un gran dia. La joia de l'home fou tan immensa que, en no poder contenir-se, va xisclar: «Ara sí; aquesta és os del meus ossos i carn de la meva carn» (Gn 2,23). Era el primer cant nupcial; aquella fou la manera en què «l'home (baró) manifestà, per primera vegada, alegria i, fins i tot, exaltació» (AG 7.XI.79, 4). Més encara: «La profunditat i la força d'aquesta primera i “originària” emoció de l'home-baró davant (...) la feminitat de l'altre ésser humà, sembla quelcom únic i irrepetible» (AG 14.XI.79, 1). Si estimar és la superació de les diferències per arribar a la unió, ara resulta que els cossos de l'home i la dona són diferents, suficientment diferents com per haver de superar les diferències; però no tant diferents com per a fer impossible dita superació: són cossos complementaris. Són diferents, però dins d'una homogeneïtat.

«En l'àmbit del que és humanament personal, la “masculinitat” i la “feminitat” es distingeixen i, alhora, es completen i s'expliquen mútuament» (MD 25). L'esmenta-da complementarietat dels cossos és reflex d'una complementarietat d'estils d'estimació: l'amor de la dona i de l'home són distints, però, també i alhora, complementaris. L'amor masculí es manifesta primàriament com corporal i dominant. Recordeu quina mena de valoració va fer Adam (i com la va fer) en veure la seva dona per primera vegada: Adam vol donar a entendre que “ella és com ell” (que hi ha una correlació de naturalesa), i ho expressa tot dient que són de la mateixa carn (ho diu destacant la correlació corpòria!: cf. Gn 2,23). A Adam —que és l'ésser del domini; l'ésser dels resultats— l'amor li entra pels ulls. 

La dona —in genere— no és pas així: l'amor femení, estretament vinculat a l'exercici de la maternitat, és més aviat receptiu i espiritual. Joan Pau II ho ha fet notar de manera admirable, quan recorda que «la dona demostra vers Crist i el seu misteri una sensibilitat especial, que correspon a una característica de la seva feminitat» (MD 16); el propi Senyor «parla amb les dones de les coses de Déu i elles el comprenen; es tracta d'una autèntica sintonia de ment i de cor, una resposta de fe. Jesús manifesta estima per aquesta resposta tan “femenina”, (...) i també admiració» (MD 15). Més encara, en relació a les meravelles de Déu, «la dona és subjecte viu i testimoni insubstituïble» (MD 16).

De tot això també el llibre del Gènesi ens ofereix una intuïció: quan l'Enemic de la Humanitat ataca l'obra del Creador, dirigeix el seu atac a la dona, i ho fa, no pas en les seves dimensions corporals, sinó a nivell de l'esperit. En concret, li suggereix remenar els fruits de l'arbre de la ciència del bé i del mal (és a dir, manipular la llei moral), ja que «era temptador per adquirir el coneixement» (Gn 3,6). Just en allò que la dona té de més fort, allà s'hi troba el seu punt dèbil. El Diable, que és l'autèntic “pare de la mentida”, és un gran seductor: estableix contacte amb ella, i la sedueix, no amb pressió sensual, sinó amb paraules adreçades al seu esperit. Si dèiem que a l'home l'amor li entra pels ulls, ara hem de dir que a la dona l'amor li entra per l'oïda. Això, que ho sap molt bé el Diable, sembla que molts ni ho sospiten. El Diable no li promet a Eva plaer sensual ni aventures, sinó major coneixement i seguretat. 

En fi, el que és més propi de l'amor femení és “seduir-lo” (atraure'l); el que és peculiar de l'home que sap estimar és “conquerir-la”, és a dir, guanyar el seu favor, ja que ella, per tal de “sentir” l'amor, abans ha de “saber-se” estimada. Trobem, així, dues missions amoroses distintes: la dona espiritualitza l'amor de l'home; l'home protegeix la perfecció de la dona. La feminitat i la masculinitat comporten dues modulacions amoroses diverses i, alhora, complementàries. Com ha escrit Joan Pau II, «la dona és el complement de l'home, com l'home és el complement de la dona: dona i home són entre si complementaris. La feminitat realitza allò que és humà tant com la masculinitat, però amb una modulació diversa i complementària (...). Només gràcies a la dualitat del que és “masculí” i del que és “femení”, la humanitat es realitza plenament» (CD 7). Totes dues coses són bones; el que cal és procurar el mutu perfeccionament amb l'enriquiment que resulta de l'aportació d'humanitat peculiar de cadascú.

D'una banda, ja que l'home viu del grau de perfecció que li ha d'exigir la seva dona, a ell li correspon vetllar per la dignitat i seguretat d'ella. És més: l'home aprèn a estimar protegint la dona, és a dir, acompanyant-la i, després del pecat original, acompanyant-la en el seu sofriment. I quan es diu que la dona ha de ser ajudada per l'home no es vol dir que la dona sigui inferior (que no ho és). És justament tot al contrari: ella, pel seu tarannà amorós més espiritualista, té més capacitat per a fixar-se en els detalls (l'amor és delicat!), és més intuïtiva i és capaç de “pescar” sobre la marxa els problemes dels altres (l'amor és servicial!) i, en conjunt, la dona està més exposada al sofriment (recordeu el Crist a la Creu!: l'amor fa patir). Ella, que «només pot trobar-se a sí mateixa donant el seu amor als altres» (MD 30) i que «sovint sap suportar el sofriment més bé que l'home» (MD 19), no vol ni pot prescindir de qui l'ha d'acompanyar en el camí de l'estimació.

Un autor comparava l'amor de la dona amb el so d'una arpa: aquest és un instrument difícil d'afinar, però si sona bé és el so més delicat que hom pot escoltar. I afegia que l'estimació de l'home, en canvi, s'assembla al so de la guitarra: és més fàcil d'acordar, però també és veritat que produeix un so menys fi que el de l'arpa. Aquesta enorme capacitat de patir (que és la justa correlació d'una gran capacitat d'estimar) està demanant un complement: un ajut tranquil·litzador i reposat. I per a poder fer això és molt important l'hàbit de la puresa corporal, del que parlarem un xic més endavant. 

< Anterior     Següent >