La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Temes evangeli.net

Dona i Home (Teologia del cos de Joan Pau II)

  1. L'amor de l'home escatològic
    1. «Justa ordenació de les realitats». La intimitat en l'eternitat

Un primer factor de discontinuïtat és el distint “comportament” que, en el futur, ha de tenir el cos humà en règim d'eterna comunió amb Déu: tindrem el propi cos, però amb característiques distintes, perquè la seva relació amb l'ànima s'haurà modificat (l'esperit “dominarà” completament la matèria). 

Aquest és el moment d'invocar el principi de la «justa ordenació de les realitats». La realitat espiritual és més perfecta que la material. Basti recordar el que ja s'ha dit: mentre que l'activitat espiritual (saber i estimar) “rejoveneix” sense límits amb la seva correcta exercitació, la realitat material, per contra, s'esgota i envelleix. Quants matrimonis (i persones) coneixem que han envellit corporalment i, alhora, s'estimen molt més que quan es van comprometre!

Malgrat la seva major noblesa, l'esperit de l'home històric no sempre pot “dominar” o guiar fàcilment el cos material i les tendències sensitives (per exemple, els sentiments no sempre juguen a favor de la recta raó). De fet es requereix un exercici de voluntat (l'entrenament del cos, que ja hem mencionat). Aquesta dificultat que l'esperit troba per actuar encara creix més quan el cos pateix malaltia o debilitat. Un esgotament corporal o una disfunció orgànico-corporal (una malaltia) encara complica més les coses. Fins i tot, una lesió orgànica greu en el cervell o en el sistema nerviós pot inhibir la capacitat intel·lectual d'una persona.

La Revelació ens forneix una dada interessant. L'home dels orígens, en l'estat de justícia original (abans del pecat original), vivia en una profunda harmonia: entre ell i el seu Creador, entre la dona i l'home, entre els homes i la resta de la creació, i, sobretot, vivia la pròpia harmonia interior. Això significa que «mentre mantingués la intimitat amb Déu, l'home no havia de morir, ni sofrir» (CEC 376) i, a més, «l'home era intacte i ordenat en tot el seu ésser, lliure de la triple concupiscència que el sotmet als plaers del sentits (...) i a l'afirmació de si mateix contra els imperatius de la raó» (CEC 377).

Aquesta situació de profund equilibri entre el seu esperit i el seu cos material resultà trasbalsada en cometre l'home el “des-ordre” moral original: «L'home “històric”, com a conseqüència del pecat original, experimenta una imperfecció múltiple d'aquest sistema de forces [corpòries i espirituals], que es manifesta en les ben conegudes paraules de sant Pau: ‘Sento una altra llei en els meus membres que fa la guerra contra la llei de la meva raó’ (Rm 7,23)» (AG 9.XII.81, 1). Així, des d'aleshores, l'home històric pateix una mena de “des-harmonia” interior, que —en part— pot alleujar amb l'exercitació de les virtuts naturals i amb l'ajut de la gràcia redemptora.

La Revelació, però, ens consola en fer-nos saber que el cos humà serà ressuscitat pel poder del Crist i, pel que fa als cossos de les persones en comunió amb Déu, es veuran perfeccionats amb algunes qualitats, de les que després haurem de dir alguna cosa més. En tot cas, la realitat material restarà totalment supeditada a l'esperit: l'home escatològic, per obra de Déu, experimentarà una profunda espiritualització del seu cos. Aquest procés d'espiritualització comportarà no solament la “restitució” de l'equilibri de forces com en els orígens (“restitutio in integrum”), sinó també la “plenitud” de la humanitat, és a dir, (entre altres aspectes) «la perfecta sensibilitat dels sentits, llur perfecta harmonització amb l'activitat de l'esperit humà en la veritat i la llibertat» (AG 10.II.82, 4). Per fi, el que és més noble (l'esperit) no es veurà limitat pel que és menys noble (la matèria), sinó a l'inrevés. Això és part de la justa ordenació de les realitats en el més enllà.

Aquest factor de discontinuïtat afectarà profundament l'amor de l'home escatològic. En concret, la capacitat d'intimitat de l'home escatològic creixerà fins a un punt que ara no podem ni tan solament sospitar. En efecte, «en l'eternitat, per als enamorats —és a dir, per als sants— el cos gloriós serà motiu de molta felicitat, goig i joia. Ara no podem saber ni imaginar, en concret, com s'haurà d'articular la vivència eterna d'un amor que en aquesta vida ha estat “esponsalici” (...). Certament, no hi haurà relació sexual (ja que haurà acabat la missió procreadora), però podem suposar que no mancarà l'aspecte unitiu (de comunicació interpersonal), per a la qual cosa no serà ja necessària dita relació (ni es trobarà a faltar): l'esperit dominarà de tal manera el cos que hi haurà tanta compenetració entre els sants com siguin capaços de desitjar els seus esperits. És qüestió d'entrar en l'eternitat ben enamorat i jove». Joan Pau II descriu amb termes precisos la nova situació en que es trobarà el cos humà ressuscitat: «L'espiritualització significa no solament que l'esperit dominarà el cos, sinó —diria— que impregnarà plenament el cos, i que les forces de l'esperit impregnaran les energies del cos» (AG 9.XII.81, 1).

Els sants, com han pogut, han provat d'explicar-ho amb imatges gràfiques, que, lògicament, sempre fan curt. Per exemple, sant Agustí d'Hipona, tot comentant el Salm 26, afirmava que «allà no patiràs límits ni estretors en posseir-ho tot; tindràs tot, i el teu germà també ho tindrà tot; perquè vosaltres dos, tu i ell, us convertireu en u, i aquest únic tot també tindrà Aquell que us posseirà ambdós».

Precisament, també en virtut d'aquest principi de la justa ordenació de les realitats, resultarà que la bellesa corporal serà proporcionada al grau de bellesa espiritual: el cos serà un fidel espill de l'esperit. Els més enamorats, és a dir, els més sants seran els més feliços en participar —gràcies a llur major capacitació— més profundament en la Veritat i en el Bé, la qual cosa significa participar més intensament en la Bellesa de l'Amor. La qüestió rau en sortir del temps força enamorats. «(...) La felicitat del Cel és per als qui saben ser feliços a la terra».

< Anterior     Següent >