La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Contemplar l'Evangeli d'avui

Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)

Dilluns 18 de durant l'any
1ª Lectura (Nm 11,4b-15): En aquells dies, els israelites deien: «Oh, qui ens pogués donar carn! Com recordem el peix que menjàvem a Egipte per no res! I els cogombres, els melons, les cebes i els alls! Però ara tenim resseca la gorja: al voltant nostre no veiem res més que el mannà». El mannà era com llavors de celiandre, d'aspecte semblant a resina. La gent sortia a recollir-lo i el molien o el picaven en morters, el coïen i en feien pastissos. Tenia un gust semblant al del tortell. Durant la nit, quan queia la rosada al campament, queia també el mannà.

Moisès sentí com es planyien les famílies, reunides a l'entrada de cada tenda. El Senyor s'indignà molt, però Moisès en tingué pena i deia al Senyor: «Per què tracteu així el vostre servent? Si encara sóc amic vostre, per què carregueu a les meves espatlles tot aquest poble? Potser sóc la mare que l'ha portat en les seves entranyes i l'ha posat al món, que ara em dieu que el porti als braços, com una dida, cap a la terra que vau prometre als seus pares amb jurament? D'on trauré jo carn per a tot aquest poble, que es plany i me'n demana? Jo, tot sol, no el puc portar: és massa feixuc per a les meves espatlles. Si em voleu tractar així i encara sóc amic vostre, val més que em feu morir i que no hagi de sofrir de vós tots aquests mals».
Salm responsorial: 80
R/. Honoreu Déu, la nostra força.
El meu poble no escolta la meva veu, Israel no vol fer cas de mi; i els abandono al seu cor obstinat, al grat dels seus capricis.

Tant de bo que el meu poble d'Israel m'escoltés i seguís els meus camins. En un instant serien vençuts els enemics, giraria la mà contra els qui l'oprimeixen.

Els enemics del Senyor se li sotmetrien, fóra aquest el seu destí per sempre; l'alimentaria amb la flor del blat i amb la mel abundant de les roques.
Versicle abans de l'Evangeli (Mt 4,4): Al·leluia. L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. Al·leluia.
Text de l'Evangeli (Mt 14,13-21): En aquell temps, quan Jesús va rebre la notícia de la mort de Joan Baptista, es retirà des d’allí en una barca a un lloc desert tot sol. I quan ho van sentir les multituds, el seguiren a peu des de les ciutats. I quan sortia, veié una gran multitud, i se’n compadí i curà els seus malalts. Arribat el vespre, se li acostaren els deixebles, dient: «El lloc és desert i l’hora passada. Acomiada la gent perquè vagin als pobles i es comprin menjar». Però Jesús els digué: «No tenen necessitat d’anar-hi; doneu-los vosaltres de menjar». Ells li diuen: «No tenim aquí més que cinc pans i dos peixos». Ell diu: «Porteu-me’ls aquí». I havent ordenat que les multituds s’asseguessin damunt l’herba, prenent els cinc pans i els dos peixos, mirant cap al cel, digué la benedicció, i, partint-los, donà els pans als deixebles, i els deixebles a les multituds. I en menjaren tots, i quedaren saciats, i recolliren les sobres dels bocins: dotze coves plens. El nombre dels que menjaren fou de gairebé cinc mil homes, sense comptar les dones i els nens.

© Albada Editorial / evangeli.net

«Mirant cap al cel...»

Mn. Xavier ROMERO i Galdeano (Cervera, Lleida, Espanya)

Avui, l'Evangeli toca les nostres “butxaques mentals”... Per això, com en temps de Jesús, poden sortir les veus dels prudents per a sospesar si val la pena tal afer. Els deixebles, en veure que es feia tard i que no sabien com atendre aquella gentada aplegada entorn de Jesús, troben una sortida airosa: «Perquè vagin als pobles i es comprin menjar (Mt 14,15). Poc s'esperaven que el seu Mestre i Senyor els trenqués aquest raonament tan prudent dient-los: «Doneu-los vosaltres de menjar» (Mt 14,16).

Una dita popular diu: «Qui deixa Déu fora dels seus comptes, no sap comptar». I és cert, els deixebles —nosaltres tampoc— no sabem comptar, perquè oblidem sovint el sumand de major importància: Déu mateix entre nosaltres.

Els deixebles van fer bé els comptes; van comptar amb exactitud el nombre de pans i de peixos, però en dividir-los mentalment entre tanta gent, els sortia quasi bé un zero periòdic; per això optaran pel realisme prudent: «No tenim aquí més que cinc pans i dos peixos» (Mt 14,17). No se n'adonen que tenen a Jesús —vertader Déu i vertader home— entre ells!

Tot parafrasejant sant Josepmaria Escrivà, no ens aniria malament recordar aquí que: «En les empreses d'apostolat és cosa bona —és una obligació— que facis cabal dels teus mitjans terrenals (2+2=4), però no oblidis, mai!, que et cal comptar, per sort, amb un altre sumand: Déu +2 +2...». L'optimisme cristià no es fonamenta en l'absència de dificultats, de resistències i d'errors personals, sinó en Déu que ens diu: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).

Seria bo que tu i jo, davant les dificultats, abans de donar una sentència de mort a l'audàcia i optimisme de l'esperit cristià, comptem amb Déu. Tan de bo poguéssim dir com sant Francesc aquella genial pregària: «Allí on hi hagi odi que jo hi posi amor»; és a dir, allí on no em surtin els comptes, que compti amb Déu.

Pensaments per a l'Evangeli d'avui

  • «És possible que no ens trobem en situació de donar molt, però sempre podem donar l’alegria que brolla d’un cor que estima Déu» (Santa Teresa de Calcuta)

  • «Aquests pocs pans i peixos, compartits i beneïts per Déu, van ser suficients per a tothom. I atenció! No és màgia, és un “signe”: un signe que convida a tenir fe en Déu, Pare provident» (Francesc)

  • «La santa comunió en el Cos i la Sang del Crist fa créixer la unió del combregant amb el Senyor, li perdona els pecats venials i el preserva dels pecats greus. Ja que els vincles de caritat entre el combregant i el Crist resulten enfortits, la recepció d’aquest sagrament reforça la unitat de l’Església, Cos místic del Crist» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 1.416)