La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Contemplar l'Evangeli d'avui

Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)

Dilluns 27 de durant l'any
1ª Lectura (Jon 1,1—2,1.11): El Senyor va fer sentir la seva paraula a Jonàs, fill d'Amatí, i li digué: «Vés a predicar a Nínive, la gran ciutat, i fes-li saber que m'ha arribat el clam de la seva maldat». Jonàs intentà fugir a Tarsís, lluny de la presència del Senyor. Baixà, doncs, a Jafa, trobà un vaixell que anava a Tarsís, pagà el passatge i s'embarcà per anar-se'n a Tarsís, lluny de la presència del Senyor. Però el Senyor desencadenà sobre el mar un huracà i una tempestat tan violenta que ja donaven per segur que naufragarien. Els mariners, desesperats, cridaven invocant cadascun el seu déu i, per alleugerir la nau, llençaren el bagatge a la mar.

Mentrestant Jonàs s'havia ajagut al fons de la coberta, on dormia profundament. El capità hi anà i l'escridassà: «Què fas aquí, dormint? Aixeca't, invoca al teu Déu. Potser encara pensarà en nosaltres i no morirem ofegats». Els mariners digueren entre ells: «Tirem sorts per saber qui és el culpable d'aquest mal». Tiraren les sorts i tocà a Jonàs. Ells li demanaren que els expliqués quina era la seva professió, d'on venia i de quin país era. Jonàs els respongué: «Jo sóc hebreu i venero el Senyor, el Déu del cel, que ha fet el mar i els continents». Quan els mariners saberen que Jonàs intentava fugir de la presència del Senyor, es van esglaiar i li van dir: «Què has fet!».

Després li van preguntar què podien fer amb ell perquè es calmés la mar, ja que el temporal anava creixent. Ell els respongué: «Tireu-me a l'aigua i la mar es calmarà: és per culpa meva que s'ha desencadenat aquest temporal». Els mariners intentaren tornar a terra a força de rems, però no podien, perquè la mar s'encrespava més i més. Aleshores cridaren i digueren al Senyor: «Ah, Senyor, si no volem naufragar hem de sacrificar la vida d'aquest home; no ens en feu responsables a nosaltres, perquè vós, Senyor, heu volgut que fos així». Després tiraren Jonàs a l'aigua i es calmà la tempestat. Aquells homes van sentir una gran veneració pel Senyor, van oferir una víctima i van fer prometences. Mentrestant el Senyor disposà que un monstre marí engolís Jonàs, i Jonàs es quedà dintre el monstre tres dies i tres nits. Després el Senyor ordenà al monstre que vomités Jonàs a terra.
Salm responsorial: Jo 2
R/. Senyor, Déu meu, heu tret de la fossa la meva vida.
Enmig del perill he clamat al Senyor, i ell m'ha respost. He cridat auxili des de l'entranya del país dels morts, i vós m'heu escoltat.

En alta mar m'heu llançat a les profunditats, i les fonts dels rius m'han engolit; tots els rompents de les onades han passat per sobre meu.

Jo pensava: «M'heu privat de la vostra mirada. Ah, si pogués contemplar de nou el vostre temple sant!».

Quan la meva vida s'esllanguia, m'he recordat del Senyor i la meva pregària ha arribat fins a vós, fins al vostre temple sant.
Versicle abans de l'Evangeli (Jn 13,34): Al·leluia. Us dono un manament nou, diu el Senyor: Que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Al·leluia.
Text de l'Evangeli (Lc 10,25-37): En aquell temps, succeí que un doctor de la Llei s’aixecà per temptar-lo, dient: «Mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?». I li digué: «En la Llei, què hi ha escrit? ¿Com hi llegeixes?». I ell, responent, digué: «Estimaràs el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces i amb tota la teva ment, i el teu proïsme com a tu mateix». I li digué: «Has respost rectament; fes això i viuràs». Però ell, volent justificar-se, digué a Jesús: «I qui és el meu proïsme?».

I replicant Jesús, digué: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó, i va caure en mans d’uns bandits, els quals, després d’espoliar-lo i omplir-lo de nafres, se n’anaren, deixant-lo mig mort. Casualment, baixava per aquell camí un sacerdot, i en veure’l, continuà endavant per l’altre costat. També un levita, de manera semblant, en arribar a aquest lloc, el veié i continuà endavant per l’altre costat. Però un cert samarità que feia aquell camí, arribà on era ell, i en veure’l, se’n compadí, s’hi atansà, li va embenar les ferides posant-hi oli i vi, el muntà damunt la seva cavalcadura, el dugué a l’hostal i tingué cura d’ell. L’endemà tragué dos denaris i els donà a l’hostaler, dient: “Tingues cura d’ell, i el que et costi de més, ja ho trobarem quan torni”. Quin d’aquests tres et sembla que fou el proïsme d’aquell que va caure en mans dels bandits?». Ell respongué: «El que obrà amb misericòrdia envers ell». Jesús li digué: «Ves, i tu fes de manera semblant».

© Albada Editorial / evangeli.net

«Què haig de fer per a posseir la vida eterna?»

Rev. P. Ivan LEVYTSKYY CSsR (Lviv, Ucraïna)

Avui, el missatge evangèlic assenyala el camí de la vida: «Estimaràs el teu Déu amb tot el teu cor (...) i el teu proïsme com a tu mateix» (Lc 10,27). I perquè Déu ens ha estimat el primer, ens condueix a la unió amb Ell. Santa Teresa de Calcuta diu: «Nosaltres necessitem aquesta unió íntima amb Déu en la nostra vida quotidiana. I, com podem aconseguir-la? A través de l'oració». Estant en unió amb Déu comencem a experimentar que tot és possible amb Ell, àdhuc estimar el proïsme.

Algú deia que el cristià entra a l'església per a estimar Déu i surt per a estimar el proïsme. El Papa Benet subratlla que el programa del cristià —el programa del bon samarità, el programa de Jesús— és «un cor que veu». Veure i aturar-se! En la paràbola, dues persones veuen el necessitat, però no s'aturen. Per això el Crist reprotxa els fariseus tot dient-los: «Tenint ulls no hi veieu» (Mc 8,18). Ben al contrari, el samarità veu i s'atura, té compassió i, així, salva la vida del necessitat i la seva mateixa.

Quan el Antoni Gaudí fou atropellat per un tramvia, algunes persones que anaven de pas no pararen per tal d'ajudar a aquell ancià ferit. No portava cap document i pel seu aspecte semblava un captaire. Gairebé segur que si la gent hagués sabut qui era aquell proïsme, haguessin fet cua per auxiliar-lo.

Quan practiquem el bé, pensem que ho fem pel proïsme, però realment també ho estem fent pel Crist: «En veritat us dic: sempre que ho féreu a un d’aquests germans meus petits, a mi m’ho féreu» (Mt 25,40). I el meu proïsme, diu Benet XVI, és qualsevol que hagi menester de mi i que jo pugui ajudar-lo. Si cadascú, en veure el proïsme en necessitat, es detingués i es compadís d'ell un cop al dia o a la setmana, la crisi minvaria i el món esdevindria millor. «Res ens assembla tant a Déu com les bones obres!» (Sant Gregori de Nissa).

Pensaments per a l'Evangeli d'avui

  • «Perquè la meta que se’ns ha assenyalat no consisteix en alguna cosa menuda, sinó a què ens esforcem per la possessió de la vida eterna» (Sant Ciril de Jerusalem)

  • «Al programa messiànic del Crist, que és alhora el programa del regne de Déu, el sofriment està present al món per provocar amor, per fer néixer obres d’amor al proïsme» (Sant Joan Pau II)

  • «(...) No podem estimar Déu si pequem greument contra Ell, contra el nostre proïsme o contra nosaltres mateixos: ‘El qui no estima es queda en la mort. Tot aquell qui odia el seu germà és homicida, i ja sabeu que cap homicida no té en ell vida eterna permanent’ (1Jn 3,15) (…)» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 1.033)

Altres comentaris

«El que obrà amb misericòrdia envers ell»

Gmà. Lluís SERRA i Llançana (Roma, Itàlia)

Avui, un mestre de la Llei fa a Jesús una pregunta que potser ens hem fet més d'una vegada a la nostra vida: «Què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Lc 10,25). Era una pregunta amb segona intenció, volia posar Jesús a prova. El mestre respon sàviament el que està escrit en la Llei, és a dir, estimar Déu i els altres com a un mateix (cf. Lc 10,27). La clau és estimar. Si busquem la vida eterna, sabem que «la fe i l'esperança passaran però que l'amor no passarà mai» (cf. 1Co 13,13). Tot projecte de vida i tota espiritualitat que no tingui l'amor com a centre ens allunya del sentit de l'existència. Un punt important de referència és l'amor a un mateix, que sovint s'oblida. Només des de la identitat personal es pot estimar Déu i els altres.

El Mestre de la Llei va encara més enllà i pregunta a Jesús: «I qui és el meu proïsme?» (Lc 10,29). La resposta arriba a través d'un conte, d'una paràbola, d'una petita història, lluny de formulacions teòriques complicades, però de fort contingut. El model de la persona que estima és un samarità, és a dir, un marginat, un exclòs del poble de Déu. Un sacerdot i un levita, quan veuen l'home apallissat i mig mort, passen de llarg. Els qui semblen estar més a prop de Déu (el sacerdot i el levita), més lluny estan del proïsme. El mestre de la Llei evita pronunciar la paraula “samarità” per indicar el qui es va comportar com a proïsme de l'home ferit i diu: «El que obrà amb misericòrdia envers ell» (Lc 10,37).

La proposta de Jesús és clara: «Ves, i tu fes de manera semblant». No es tracta d'una conclusió teòrica del debat sinó d'una invitació a viure la realitat de l'amor, que no és sols un sentiment vaporós sinó un comportament que venç les discriminacions socials i que brolla del cor de la persona. Sant Joan de la Creu ens recorda que «a la tarda de la vida només t'examinaran d'amor».