Avui, en el tercer Diumenge de Pasqua, contemplem encara les aparicions del Ressuscitat, enguany segons l'evangelista Joan, en l'impressionant capítol vint-i-un, tot ell amarat de referències sacramentals, ben vives per a la comunitat cristiana de primera generació, aquella que va recollir el testimoni evangèlic dels mateixos Apòstols.

Aquests, després dels esdeveniments pasquals, sembla que retornen a la seva ocupació habitual, com havent oblidat que el Mestre els havia convertit en “pescadors d'homes”. Un error que l'evangelista reconeix, bo i constatant que —malgrat haver-s'hi escarrassat— «no agafaren res» (Jn 21,3). Era la nit dels deixebles. Tanmateix, a l'albada, la presència coneguda del Senyor capgira tota l'escena. Simó Pere, que abans havia pres la iniciativa en la pesca infructuosa, ara recull la xarxa plena: cent cinquanta-tres peixos n'és el resultat, nombre que és la suma dels valors numèrics de Simó (76) i d'ikhthys (=peix, 77). Significatiu!

Quan, doncs, sota l'esguard del Senyor glorificat i amb la seva autoritat, els Apòstols, amb la primacia de Pere —explicitada per la triple professió d'amor al Senyor— exerceixen la missió evangelitzadora, es produeix el miracle: “pesquen homes”. Els peixos, un cop pescats, moren quan se'ls treu del seu medi. Així mateix, els éssers humans també moren si ningú no els rescata de la foscor i de l'asfíxia d'una existència allunyada de Déu i envoltada d'absurditat, tot portant-los a la llum, a l'aire i a l'escalf de la vida. De quina vida? De la vida del Crist, que Ell mateix alimenta des de la platja de la seva glòria, figura esplèndida de la vida sacramental de l'Església i, primordialment, de l'Eucaristia. En ella el Senyor dóna personalment el pa i, amb ell, es dóna a si mateix, com indica la presència del peix, que per a la primera comunitat cristiana, era un símbol del Crist i, doncs, del cristià.